L’homenatge / catarsi organitzat a Planoles per fer un desgreuge al president Pujol probablement no passarà a la història com un exemple de sinceritat. Certament, el President conserva no només una envejable lucidesa als seus noranta-sis anys, sinó també una certa aurèola de personatge històric i determinant que, lamentablement, pocs li disputen en el present o en el passat més recent. Ara bé, bona part dels presents a l’acte, així com molts altres personatges destacats que avui el lloen, no fa gaire s’havien empassat, fos per voluntat o per ingenuïtat, les mentides que sobre la seva figura va vomitar la gran claveguera espanyola com a càstig per haver-se acostat al sobiranisme. L’afer de la “deixa”, així com les sospites sobre els negocis de la seva família —tal com s’ha vist durant el patètic procediment civil a Madrid—, no perseguia delictes, sinó la destrucció de reputacions amb l’esperança de desestructurar l’independentisme. Molts dels qui diumenge passat el saludaven no van dubtar a negar-li la salutació —o coses molt pitjors—, fos per ànsia, por al contagi, dubtes o qualsevol altra raó que implica una clara manca de coratge i d’intel·ligència política. Qualsevol procés contra independentistes —i n’hi ha hagut un munt— és, en termes jurídics, “fruit de l’arbre enverinat”, perquè, efectivament, res no hi ha tan tòxic com la mutació d’aparença democràtica d’un franquisme que exerceix el control i la vigilància sobre les decisions transcendents, especialment aquelles, com els actes de sobirania popular, que plantegen emancipar-se del borbonisme, versió 2.0 del franquisme. Perquè és evident que tirar sospites sobre Pujol, Borràs, Trias o qualsevol independentista i, en canvi, ignorar la corrupció, el comissionisme, les complicitats amb el colpisme, l’extorsió a empresaris per canviar les seus d’empreses i les activitats fosques de la Zarzuela —em remeto a l’excel·lent estudi de la periodista Rebeca Quintans sobre l’emèrit, distribuït clandestinament durant força anys— és una qüestió de la qual sembla que ningú no en vulgui parlar.
És evident que el numeret de Planoles no és casual. Forma part d’una estratègia clara, encetada des del mateix Partit Popular, per ressuscitar “la puta i la Ramoneta” dins l’antic espai convergent. La premsa espanyola, que és més aviat una agència de relacions públiques de la llotja del Bernabéu, especula amb la possibilitat d’un “retorn a la normalitat”, com si no hagués passat res. Com si no s’hagués produït la repressió més brutal i sistemàtica contra la població d’un país de la Unió Europea, amb xifres de processaments, exilis, presos polítics i ferits, per sobre de l’Hongria d’Orban. Com si no s’hagués exercit sàdicament un procés de repressió econòmica a còpia de destruir la sanitat pública —tal com ells mateixos se’n vanten— i el sistema ferroviari; com si no s’hagués promogut una espiral immigratòria a un ritme que cap regió europea ha registrat en termes relatius i en tan poc temps; com si no s’hagués organitzat, per terra, mar i aire, una campanya de desmoralització contra la població civil catalana, com si no s’hagués colonitzat espais sagrats com els mitjans públics de la corporació. Certament, a qui la corona hauria d’agrair els serveis del retorn, almenys de la classe política catalana, a la cleda de l’autonomisme, seria al Partit Socialista i a un Sánchez que no entenc per què odien tant, si és el millor servidor de la monarquia i del règim del 78, i qui confereix més estabilitat i credibilitat al simulacre de democràcia espanyola. Tanmateix, les obsessions personals no són bones, i sembla que la cosa va més d’egos ferits que de sentit pràctic. La mania dels plançons i cadells de les elits extractives madrilenyes els ha dut a apostar-ho tot a la deslegitimació de l’adversari polític; han entrat en el perillós joc de la desestabilització i, al final, qui juga amb foc pot acabar carbonitzant tot, amics i enemics.
Fent honor al microconte de Monterroso, quan es despertin, l’independentisme continuarà allà. Perquè, malgrat aquesta voluntat d’intoxicar el debat polític, de mirar de polaritzar la societat catalana, d’ulsteritzar el país, de promoure exclusions entre partits independentistes i de fer creure que és possible fer polítiques reals sense la sobirania d’un estat independent, el problema continua, i la societat faria bé d’apostar per la perseverança. Malgrat que algunes enquestes manifesten una certa reculada relativa respecte de la voluntat independentista —i solen ocultar l’increment exponencial de residents que viuen en les seves pròpies bombolles nacionals—, com diria Margaret Thatcher, There Is No Alternative: no hi ha alternativa. La independència continua essent un horitzó raonable, realista, necessària i essencialment moral. Que sigui difícil d’executar no vol dir que sigui impossible. De fet, en aquesta era d’inestabilitat internacional, les possibilitats s’incrementen fins a nivells que no podíem imaginar durant la batalla d’Urquinaona. Que no hàgim estat capaços de destituir una generació de polítics inconsistents no significa que els problemes del país es puguin resoldre en el marc d’un Estat tan perillós com fracassat. Bé, de fet, els espanyols tampoc no han estat capaços d’espolsar-se una monarquia incompetent, una alta magistratura hooligan o una classe política piròmana. En qualsevol cas, caldria tenir clar que la constància és essencial, i que noves idees, noves cares, noves formacions i noves construccions institucionals són necessàries. Tot emulant Aznar: qui pugui fer, que faci!
