?Per celebrar el 14 d’abril, data de la República Espanyola, amb la qual somnia Joan Tardà d’ençà que té ús de sin-raó, que ve de lluny, el suprem i indiscutible mandatari d’ERC, Oriol Junqueras, publica un article a La Vanguardia, intitulat “Construïm la Catalunya del bé comú”. Això del “bé comú”, típic llenguatge tomista, fa uns anys que s’ha tornat una moda dins unes esquerres semi-cultes/semi-analfabetes que ignoren dos-cents anys d’evolució de la teoria democràtica, des de Rousseau fins a Schumpeter. A una societat de classes, basada en el conflicte i la competitivitat, o sigui, lliure i oberta, no pot haver-hi ni podrà mai haver-hi un “bé comú”. Hi haurà pactes, acords, compromisos entre uns interessos i uns altres més o menys en interès general; però mai un “bé comú”. Això és una quimera en el millor dels casos, una mentida totalitària en el pitjor o un intent deliberat d’enganyar a la gent al intermedi, que és el que aquí confrontem.
Que es tracta de l’anéssim intent d’ERC d’enganyar a l’electorat es veig ja d’entrada al dia i lloc de la publicació: 14 d’abril, dia de la República espanyola i “La Vanguardia”, fins ahir mateix anomenada “La Vanguardia española” que segueix sent “española” al fons del cor dels que la fan i en ella escriuen. Res al procel·lós món dels mitjans de comunicació és casual.
L’article obeeix fins a la lletra petita el capítol II de la regla de Sant Beneït, de com ha de ser un abat, que no manarà cap cosa al marge dels preceptes del Senyor, en aquest cas, l’Estat espanyol. Perquè, encara que demana construir un “Estat català propi”, digueu-me una cosa: com es pot construir un Estat català propi sense independència? Perquè la paraula independència no apareix una sola vegada en la sinuosa homilia de l’abat. Cerqueu, cerqueu amb ulleres tot l’article i no trobareu enlloc la maleita paraula. Com tampoc la trobareu mai als discursos oficials d’ERC des dels temps de Macià o Companys, als quals es compleixen en referir-se els seus hereus. “Estat català”, “República catalana” y la “Nova Atlántida” sempre, sempre, dependents de l’Estat espanyol. És a dir, un “vertebrat gasós”.
Efectivament, això és continuïtat, continuïtat de l’engany i el tripijoc, en discurs rere discurs on es parla molt, moltíssim de República, de “republicaníssima”, de fraternitat dels pobles hispànics, etc, però mai d’independència, tret el cas d’en Rufian que només se’n recordi per rebutjar-la amb la ingenuïtat que l’és pròpia. No sigui cas que el Senyor espanyol és encoleritzi
L’última vegada que aquests sectaris van enganyar als independentistes catalans a les eleccions de novembre de 2019, fent valer de nou la independència, aquesta va desembocar a la convocatòria d’una ridícula taula de negociació que l’Estat no tenia, té ni tindrà la menor intenció de respectar, cosa que Rufian i els altres “negociadors” ja sabien per anticipat. La sola funció de la falsa taula de negociació era investir un govern espanyol d’esquerres que ha resultat més de dretes i catalanòfob que els anteriors, cosa que els sobreescrits negociadors també sabien, però que garantia la continuitat dels seus sous. Massa falsedat, massa estafa, massa enguany.
Aleshores, amb aquesta tan recent amarga experiència de la taula de claudicació i unes eleccions catalanes pròximes, es fa una mica dur tornar a mentir amb la independència; però, com que les enquestes deuen mostrar uns possibles resultats catastròfics per a la secta, l’abat torna a parlar d’Estat propi perquè ja no gosa fer-ho d’independència. Tinc la sospita que els pronòstics són tan foscs que potser no donen marge ni per a un govern tripartit (ERC/PSC/Comuns), el que fa encara que ERC ataqui més feroçment a JxC que a PSC o Comuns. Ho fa directament a la RTV3, un servei públic corrupte que només funciona com aparell de propaganda d’ERC i on s’ataquin les figures dels MHP Puigdemont i Torra com si fossin enemics a batre. I tanmateix, al cap i a la fi, un cop les eleccions passades, potser no li resta un altre remei que tornar a conformar un govern de coalició amb la llista del MHP Puigdemont, sota pena de passar com el que són: uns renegats de la independència de Catalunya.
