Des de Flandes (Bèlgica), diu el president Puigdemont que el seu objectiu és “tornar a Catalunya com a home lliure i aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència per fer-la efectiva”.
La primera part del desig la compartim molts catalans, independentistes o no. Tots no, però una majoria indiscutible, sí, sens dubte: no cal ser indepe, però sí intel·ligent, per entendre que fins que no s’acabi l’acarnissament de la repressió no hi haurà res a fer. Ho saben fins i tot SúperSánchez i el nou SúperBolaños, tot i que possiblement tenen altres prioritats que les amnisties o la reforma legal de la sedició. Líquids i neumàtics com són, estan pensant ja en clau electoral i no li faran fàstigs, si cal, a pactes amb el PP. Ni a salvar la monarquia, clau de volta del sistema. No n’esperem gran cosa, doncs, però sí, ojalà Puigdemont torni a Catalunya com a home lliure, ojalà la repressió s’acabi, ojalà els tribunals europeus posin una mica de seny en tot plegat…
Però qui esperi que els tribunals europeus es carreguin Espanya, per molt brillant que sigui Boye, que s’assegui a esperar. I qui esperi seriosament que Espanya es doblegui als designis de la justícia europea, que esperi la setmana dels tres dijous.
Una vegada establert això, que la primera part de l’objectiu no té res a veure amb la segona, anem a l’objectiu èpic de Puigdemont. Ni més ni menys: aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència. Com si depengués d’ell, que quan va poder proclamar-la, es va arronsar.
No li agraïrem mai prou, a ell i als altres, que s’arronséssin. Era el més sensat, tenint en compte que no hi havia res preparat, que en el fons no volien fer-ho, que senzillament se’ls va acabar la pista per al torcebraç amb un Estat més bèstia i dur del que imaginaven. No ho sabem tot sobre aquells dies de la tardor de 2017, però sí en tenim prou amb el que ens han anat explicant uns i altres. Van arribar al precipici on mai no havien pensat que arribarien i no estaven preparats per saltar.
Per això mateix, ja no li toca a Puigdemont aixecar cap suspensió, quan ni tan sols no va ordenar treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. La legitimitat que tenia el 2017, que potser hagués portat molts catalans a seguir-lo, no és ja la del 2021.
I tampoc, en aquests anys, a més de mantenir una lluita heroica i desigual contra un Estat opressor i violent, que mereix tot el reconeixement i tot el suport i no deixar-lo mai amb el cul a l’aire, tampoc no ha sabut o ha volgut anar més enllà i esdevenir el líder sense carnet, la persona que feia falta per unir-nos més enllà de les misèries partidistes, incloses les seves.
Que diferents haurien estat aquests anys tan grisos si algú hagués tingut la sensatesa de preservar la unitat, de jugar més enllà dels partits i de les eleccions i dels interessos tàctics. Això és el que ens ha portat a perdre el rumb i la força. I per això mateix a l’altra banda ens han perdut el respecte i ens han agafat les mides: saben perfectament que ens tenen controlats.
La Catalunya bloquejada en la qual vivim és filla d’aquella suspensió que entre uns i altres ens van engaltar. És filla de tota la boira amb el qual han intentat amagar-nos l’autèntica història, Puigdemont, Junqueras i tota la resta de personatges d’una obra tràgica i d’una aventura que, siguem compassius, com a mínim podríem qualificar de mal calculada i menys valenta del que semblava. I consti que podríem ser menys misericordiosos amb aquell «momentum» i tot el que ha vingut després.
Ara no li toca venir a aixecar cap suspensió ni a declarar res. A sumar, sí, clar. Però a liderar, ell mateix ha decidit que no. De fet, ja ho va decidir a la tardor del 2017. I això val per a tots els altres.
No sabem qui proclamarà la independència ni com. No sabem si serà possible i a quin preu. Però, si arriba, no seran ells. Només faltaria, perquè no ens portarien enlloc. Això va de saber anar cap a algun lloc i de no vendre més fum. Hauran de ser uns altres, si surten…
