No pot passar desapercebut ni a un adorador incondicional de Puigdemont que a la seva compareixença d’ahir posava com a condicions prèvies per a la negociació de la investidura de Pedro Sánchez amb el PSOE exactament les mateixes que va posar Esquerra la legislatura passada: reconèixer l’independentisme com a opció legítima (allò que els republicans en deien “reconeixement del conflicte polític”), amnistia i un mecanisme de seguiment i compliment dels acords. Només li va faltar tancar amb allò de “ahora hablemos de presupuestos”, com feia el fallit alcaldable de Santa Coloma.
Probablement per això va fer la seva compareixença en format “conferència” (que una conferència en realitat tampoc no hauria d’excloure les preguntes, per tant, més aviat seria un monòleg), cosa que és molt alarmant que es normalitzi quan els implicats són “els nostres”. Vull pensar que algun periodista dels que van assistir a l’acte li hauria preguntat això mateix, que quina diferència hi havia entre el seu discurs i el d’Esquerra, a banda de l’èpica, cosa de la qual, com recorda la Montserrat Dameson, Artur Mas n’era el gran expert. Només cal recordar aquelles compareixences i signatures d’acords televisades de fa deu anys, amb tota mena de plans aeris i tràvelings de càmera, com si es tractés d’una coronació.
Però també voldria pensar que algun dia els periodistes ni es presentaran a una declaració que no admet preguntes, i que, per tant, anul·la completament la seva feina, i, per contra, encara veiem que van allà a fer de peu de micro. Sin preguntas no hay cobertura, deien els periodistes progres quan Mariano Rajoy ens endinyava el seu discurs cuinat i parcialment digerit a través d’un plasma. Però ni aquí ni allà, a l’hora de la veritat, s’hi atreveix ningú.
Que Junts es limita a oferir n+1 més que Esquerra, i que, per tant, no té a l’horitzó la independència a aquestes alçades hauria de ser evident, però per qui en tingui dubtes, podem citar tres elements identificadors.
- No va dir la paraula “independència” ni un sòl cop, va fer l’enèsim memorial de greuges parlant de competències (immigració, infraestructures, habitatge) i execució de pressupost, és a dir, de reformisme espanyol.
- El va lloar Xavier Trias, l’alcaldable que encara s’autodefineix convergent, a favor de la pacificació de Catalunya com ell mateix va reconèixer després que els socialistes l’apartessin de l’alcaldia, cosa per la qual encara era partidari de pactar amb els socialistes la Diputació de Barcelona (cosa que va acabar passant, amb el teatre dels trànsfugues).
- A Esquerra tenen un atac de banyes considerable, després d’haver comès l’enèsima ingenuïtat amb els converjunts de baixar tant el llistó d’entrada, al nivell del fang, fins al punt que el mateix fang amb una mica de colònia ara ja semblarà una gran victòria.
És obvi que, en el millor dels casos, aquesta negociació només pot acabar amb una segona Transició, és a dir, amb allò de reformar Espanya, amb alguna cosa similar a una amnistia encara que el PSOE no en digui amnistia, probablement amb el vistiplau o fins i tot l’impuls de la UE, per qui Puigdemont ja fa temps que és un gra al cul. Allà resen perquè pugui tornar a Espanya i s’acabi el conflicte català d’una vegada, evidentment, sense independència i sense que es pugui passar comptes a l’Estat per les vulneracions reiterades de drets fonamentals als catalans, com per exemple, entrar a seus de partits sense ordre judicial o inventar proves contra activistes. Perquè això és una amnistia, idea per la qual han substituït l’autodeterminació, que ni tan sols forma part d’aquestes condicions prèvies.
Deia que això passarà en el millor dels casos perquè, per una banda, Espanya mai compleix amb Catalunya i la repressió no s’aturarà, en part perquè l’amnistia s’articularà en lleis que aniran encara més enllà en l’intent d’assimilar-nos. Però, per una altra banda, perquè encara el PP i el PSOE es poden posar d’acord: saben que ni Junts, ni Esquerra, ni la CUP controlen la base de l’independentisme, que es passarà l’amnistia pel folre (especialment quan es reorganitzi) i que, per tant, no són de fiar. Aquesta opció eximiria Junts de la responsabilitat d’explicar com es conjuga contribuir a la governabilitat de l’Estat del qual suposadament et vols separar.
Tot això pot passar amb repetició electoral o sense: el PSOE pot intentar debilitar el PP per estar en posició de força en aquest pacte a la barcelonina, a risc d’enfortir Junts, que en el pitjor dels casos per ells mantindria la posició i hauria d’accedir a aquesta amnistia que, a qui convé més, és a Espanya, que podria blanquejar-se internacionalment. No oblidem el que en diu l’enciclopèdia Britannica: amnistia, en dret penal, és un acte sobirà d’oblit o oblit (del grec amnēsia) per actes passats, atorgat per un govern a persones que han estat culpables de delictes. Sovint està condicionat al seu retorn a l’obediència i al deure dins d’un període determinat.
