Hauríem de saber triar els nostres models polítics, tant individualment com col.lectivament. Ho fem els catalans independentistes? Generalment, no pensem a emmirallar-nos en ningú i ens creiem que pot existir una fórmula nostrada infal.lible que consisteix, massa sovint, a inspirar pena o compassió.
Els dirigents dels partits actuals han sabut copsar aquest detall i en voldran treure un rèdit electoral. Per això, d’aquí al 14 de febrer, el seu discurs anirà farcit de referències a la repressió i continues apel.lacions a la llibertat dels presos polítics. Ningú no s’hi podrà posar en contra perquè només els espanyolistes més obtusos desitgen que et detingui la guàrdia civil per haver tallat un vía de tren o que en Junqueras, Rull o Turull es passin anys i panys a Lladoners.
És així com l’independentisme oficial es limita de descriure una situació de derrota i tot ho redueixen al possibilisme immediat de les seves capacitats, les quals confonen amb les de Catalunya. Com que ells només arriben on arriben, es creuen que les limitacions de la nació són les mateixes. La seva impotència es manifesta amb llàgrimes de cocodril quan parlen de la cosa dolenta que és Espanya i que ells no hi poden fer res. Voldrien que els acompanyéssim sempre en el seu cant coral lacrimogen sense demanar explicacions de res. Mentrestant, és clar, s’estalvien parlar sobre com ho faran per generar les condicions per fundar l’estat català i quines seran els seus avantatges. Qui dia passa, any empeny… i la mesada assegurada un altre cop a partir del febrer vinent!
Com que sóc partidari de cercar i imitar, tal com deia al principi, el capteniment dels que han demostrat un talent guanyador, sento una profunda aversió cap als polítics de casa nostra que de la derrota col.lectiva i del plor fàcil, en fan un argument electoral. No era aquest, per exemple, el cas de la primera ministra d’Israel, Golda Meir. Ella tractava al seu poble amb el rigor que es mereix, i quan parlava dels anys previs a la fundació de l’estat d’Israel escrivia: “Segueixo creient que les persones compromeses en una causa mereixen que se’ls parli, i que es parli d’elles, de la manera més seriosa i intel.ligent possible. I no s’han de provocar llàgrimes en cap membre del moviment sionista. Prou sabem que tenim raons per plorar!”
Només amb aquestes paraules podem copsar la gran capacitat política de la dirigent jueva. El seu objectiu no era mantenir la seva gent en un infantilisme que li permetés manipular-la segons li convingués. Volia fer-lo créixer perquè sabia que només un poble adult pot aspirar a la llibertat.
Prenguem nota dels exemples que han demostrat saber vèncer i siguem conscients que amb l’estil de l’ànima en pena, no farem res. La partitocràcia catalana diu voler la independència, però fa temps que s’ha rendit a la idea que contra Espanya no hi podem fer res. I per justificar la seva derrota ens voldrien fer passar com un poble queixós i ploraner. No els ho permetem. Demostrem-los-hi el pròxim 14 de febrer.
1
