El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va abandonar a correcuita i amb cara de pocs amics l’hemicicle del Congrés després que dimarts a la tarda Junts per Catalunya tombés la llei d’amnistia com a conseqüència que els socialistes rebutgessin les esmenes vives dels de Puigdemont, que volien blindar alguns aspectes de la llei arran dels darrers moviments del poder judicial espanyol. Sánchez va marxar de la cambra baixa de la mateixa manera que un entrenador abandona el camp de futbol després de patir una severa derrota: cap cot i de pressa i corrents, sense donar explicacions i deixant a la seva mà dreta, el segon entrenador, la reacció. L’enuig dels socialistes es va fer evident amb les paraules del ministre espanyol de Justícia i de la Presidència, Félix Bolaños, que va retreure a Junts que hagués votat “de la mà del PP i de Vox”. La reacció del president espanyol ha trigat 48 hores a arribar, però no ha donat senyals d’aproximar-se a les demandes de Junts, que insisteix en “blindar” la norma.
L’executiu de Sánchez i el PSOE, malacostumats a negociar amb Esquerra durant vuit anys, sembla que encara no s’han adonat que a Junts li importa un rave la governabilitat de l’estat espanyol i si els juntaires han de convertir cada votació en un patiment per a l’executiu espanyol no tenen cap problema en portar-ho a terme. I, a més, exhibeixen la clau i la consigna de “mantenir la posició” sempre que consideren convenient. Aquesta posició tampoc l’entenen alguns representant republicans, que destinen els seus esforços a qualificar l’actuació del set de Puigdemont de “tacticisme” i “frivolitat”, i consideren que Junts ha caigut en el parany dels jutges reaccionaris. Esperar que aquests jutges, que tu mateix dius que no són de fiar, apliquin bé l’amnistia és una temeritat.
És veritat que no existeix una llei perfecta, però ben segur que el text es pot millorar i blindar i, més, si encara hi ha temps per fer-ho. Per què s’ha de renunciar a jugar una part del partit encara que hagis d’anar a la pròrroga i als penals? No val la pena exhaurir els 15 dies de marges per intentar trobar un acord que pugui satisfer tothom sense que hi hagi vencedors i vençuts? ERC va donar per bo el text del PSOE i veurem quina és la seva postura en aquests 15 dies, però si Junts aconsegueix un gol durant aquesta pròrroga, haurà guanyat una altra partida tàctica a ERC al Congrés. I si no, podrà dir que ho ha intentat. ERC faria bé de sumar-se per pressionar el PSOE perquè no és el mateix set que catorze i en aquest partit l’independentisme sí que hauria de jugar unit, però l’enfrontament que ha provocat la qüestió entre uns i altres a les xarxes no conviden per a res a l’optimisme. Hi ha temps per posar fil a l’agulla, però no val a badar perquè hi ha unes 1.500 persones que, d’una manera o l’altra, com va dir dimarts la republicana Pilar Vallugera, “tenen la seva vida en dubte”.
