Ben segur que un dels defectes de fàbrica del catalanisme polític és la seva procedència amateur. L’esperit de la voluntat de ser que va construir Jaume Vicens Vives -per altra banda, dissenyador de la Catalunya de les tres emes: mel, mató i melindros- ha estat l’excusa ideal per evitar professionalitzar el combat que necessita qualsevol procés d’alliberament nacional. Només quan l’independentisme semblava -i remarco el verb semblar- professionalitzar-se es va generar el miratge que la cosa anava seriosament.
Els amateurs, per naturalesa, fan les coses per convicció i amb l’expectativa de complir un objectiu vital. És una manera d’esquivar el “nen no t’hi emboliquis” o “deixa-ho estar, no fos cas que prenguis mal”. Per tant, no comptaven que els adversaris, a més de professionals en l’ús del poder, tenien el poder. D’acord, podien ser professionals maldestres, enemics del jogo bonito i sense cap mena d’empatia pels enemics. Però, eren sobretot, professionals.
Un cop l’amateurisme va ser anorreat, han tornat els professionals. Tot i que potser no amb la força que esperaven. Però l’ordre natural de les coses els ha retornat al poder. Els Professionals Socialistes de Catalunya que van patir durant el Procés, però que van saber guarir-se als quarters d’hivern i temperar l’escissió, han tornat. No podem oblidar que són professionals que, si no cometen errades, allà on entren a treballar s’hi estan anys i panys.
Un dia van entrar a l’Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet i mai més ha tornat a sortir cap herba que no fos de color vermell i blanc. De fet, un bon dia van perdre Reus, Tarragona, Lleida, Sabadell i Barcelona -per posar un exemple- i en quatre anys hi tornaven i sense baixar de l’autocar. I, al lloro, perquè com es despistin robaran la cartera a ERC a Manresa o Sílvia Paneque farà el salt de consellera de Girona a alcaldessa de Girona.
L’audàcia en l’ús de la propaganda, una assumpció ideològica dispersa i un estil professional d’exercir el poder, entre altres coses, els permeten arribar a situacions inversemblants fa només un parell d’anys. Cap vaga o protesta important de cap sector públic, o bé, el canvi de mentalitat i orientació dels mitjans públics -una deriva inquietant, per cert- sense la necessitat de canviar o rellevar absolutament ningú dels llocs de poder, direcció o decisió. I, encara més difícil, prometre sense despentinar-se la construcció de 113 habitatges al dia i que no se’n facin ni acudits.
Ja sabem tots que el PSOE és el partit d’estat, molt més que no pas el PP. No oblidin mai que Alfredo Pérez Rubalcaba era del PSOE i que qui va construir l’actual administració va ser el socialisme del clan de Sevilla, pactat amb els febles mantenidors del règim. Tant Zapatero com Sánchez saben utilitzar l’Estat i no tindran cap inconvenient, com s’ha vist, en enfurismar un dels pocs sectors del poder que no li és del tot fidel, com la judicatura i el ministeri fiscal.
Tot i la rudesa de saber que el PSOE és estat, tampoc oblidin mai que el PSC va estar a punt de fer-se amb el PSOE amb l’operació Chacón. A Rubalcaba li va anar d’un pèl. L’exministre de l’Interior que va ascendir Villarejo a comissari només va obtenir 22 vots més, per arribar a la secretaria general del PSOE, que la desapareguda Carme Chacon. La maquinària del PSC va demostrar una professionalitat encomiable. Li va fallar que, com sempre, hi havia un punt de catalanor. Són els Professionals Socialistes de Catalunya, el PSC, i ara governen amb 42 diputats com si tinguessin una aclaparadora majoria, amb un president, Salvador Illa, que, sobretot, és un gran professional. És tan professional que conscient de la manca de coneixement del país de bona part del pinyol socialista no fa res més que caminar per barris i viles.
