Com aquell rei que anava en pilotes pel carrer i ningú no li gosava dir. Així ha acabat el procés en una setmana. Mentre tenim tota l’atenció centrada en la brutal guerra de Rússia contra Ucraïna, amb importants dosis d’hipocresia i egoisme, es dibuixa un temps fantàstic per rentar roba bruta sense fer massa soroll. Igual que l’Estat espanyol ha aprofitat per tancar oficialment el regnat de Juan Carlos I (les fiscalies, quan afinen, afinen, encara que sigui grollerament), aquí hem aprofitat per passar comptes amb el passat, fer veure que no ha passat res i anar tirant, que prou complicades estan les coses a les benzineres, als comptadors elèctrics o del gas o als prestatges del súper.
Puigdemont es va quedar ben descansat amb la seva surrealista explicació sobre per què no va culminar la independència: nois, la cosa no estava prou treballada, més aviat estava en pilotes, però ara hem de sembrar més, i a mesura que sembrem, anirem recollint, i mira, tu, qui dia passa, procés empeny i ja s’anirà veient d’aquí a uns anys, quan hàgim sembrat tot el que sigui sembrable, que no és poc…
Després surt la insuperable outsider/insider Clara Ponsatí i els acaba de deixar a tots en pilotes, amb les seves memòries. Com a dona d’esperit lliure que és, no es calla res, i tampoc no és deslleial, un equilibri dificilíssim, que supera amb nota. Més clara no pot ser: no hi havia res.
I ja per tancar el «momentum», tenim l’escenificació de Junqueras (homes i dones de poca fe, que no veieu que anem bé?) i la presència d’Aragonès a la cimera de Super-Sánchez, plenament justificada, només faltaria, perquè allà s’hi tractaven importantíssimes qüestions geoestratègiques relacionades amb la guerra d’Ucraïna. Sí, sense fer el passerell davant del monarca de Vox, però passant pel tub, que és el que toca si no vols quedar en fora de joc.
Tot plegat ja ho sabíem, hem tingut prou temps per pair-ho. Que el procés estava despullat des del primer dia, que es va quedar i ens va deixar en pilotes el darrer dia i que el món, ara mateix, ha entrat en un canvi de rasant en el qual no hi ha marge per a filigranes.
El proper procés, si hi arribem, serà d’aquí a vint anys.
El del 2017 acaba de quedar enterrat en una de les primeres setmanes de la llarga guerra d’Ucraïna, agradi més o agradi menys, encapsulat en un relat que s’ha anat escrivint a través de tota la «literatura del procés» (poc èpica, poc valenta, molt de jo sí que era valent però els altres eren uns cagats) i rematat per les intervencions estel·lars de Puigdemont (ui, allò estava molt verd) i Junqueras (jo sempre em trobava molt malament, però no he perdut la fe en el diàleg ni en els miracles) i la Clara Ponsatí, que al·lucinava. El relat ja està escrit, ara sí, sense que ningú es prengui la molèstia d’assumir cap responsabilitat.
Ara el que ve és la «grosse koalition» de PP i PSOE, els «partits d’Estat», com els agrada veure’s, quan en realitat el seu projecte no és massa diferent del vell model Cánovas i Sagasta: ens ho anem repartint tot per tongades, mirem de no fer-nos massa mal i sobretot, sobretot, mantinguem el control absolut sobre les palanques del poder a Espanya. Feijóo i Sánchez tenen un gran futur al davant: fer un trio amb Felipe VI i xutar la pilota ben lluny.
Ara el que toca és tancar files: pobre de qui se’n surti del guió de la guerra. Caldrà assumir que hi ha coses que s’hauran de deixar per a un altre moment, perquè venen temps duríssims, però sense perdre l’esperança ni la fei i el mentrestant, i el ja quasi hi som i vés que no s’obri una finestra… Ja ens entenem, oi?
Perquè, això sí, en qualsevol cas, la culpa de tot sempre serà de Putin.
