Una de les conseqüències més nefastes de la gestió dels polítics independentistes els darrers 10 anys és la manera en què han pervertit el significat genuí de les coses fins el punt que no vulguin dir res i les idees genuïnes i ambicioses fins que n’ha quedat una caricatura totalment inofensiva. I quan això passa, ja res val, i per tant tot val, i és el pitjor que pot passar en política.
Un exemple d’això és la manifestació del 20 de setembre de 2017 davant de la seu d’Economia de la Generalitat. Segons Oriol Junqueras, que ho explica en un tuit, “(el) poble i institucions vam sortir al carrer per defensar la llibertat i la democràcia”. Crec que no vaig gaire errada si afirmo que els que ens vam desplaçar aleshores a Passeig de Gràcia ho vam fer bàsicament per un motiu: que l’Estat no se sortís amb la seva, si era necessari, impedint la feina de la comitiva judicial, tot i que finalment vam ser, i perdoneu-me, tan idiotes de fer cas als Jordis de marxar cap a casa quan van dissoldre aquell tumulto, com el van anomenar després, que ni tan sols havien convocat ells.
Probablement per això la gent va defensar amb tanta determinació les urnes i els vots 11 dies després: per deixar clar que allò no era una manifestació, que ja n’havíem fet suficients, que allò era l’autodeterminació d’un poble. Especialment després de la compareixença el dia anterior en què els Jordis consideraven que ens podíem contentar amb la “fotografia internacional” de milers de persones davant dels col·legis electorals precintats amb el vot a la mà.
Des d’aleshores s’ha pervertit el significat d’idees i paraules com el referèndum, l’exili, la negociació, el conflicte polític, el mateix independentisme. Fins i tot s’han inventat què vol dir “defensar” o “guanyar”, amb afirmacions com “guanyem la independència”, com he vist que posa en un email del Consell per la República que encara avui han enviat o el que diu Esquerra en aquest tuit. I a aquest vaixell hi han pujat no només Esquerra i Junts Per Catalunya, sinó també la CUP. Encara no fa gaires dies, Anna Gabriel tornava de Suïssa, on afirmava que estava exiliada, per declarar davant del Tribunal Suprem, a qui acusava de no oferir-li un judici just. “Principis intactes”, clamava la seva formació política quan la van rebre.
Un principi es defineix com una regla que regeix la nostra conducta. I l’única manera en què pot ser veritat que els seus resten intactes després d’haver actuat de forma contrària al que han dit és que ha canviat alguna altra cosa. I no ens han explicat el què. Gabriel ha anat a retre comptes a l’Estat però no a l’electorat que la va votar. Ara ja no té por de no tenir un judici just? Per què?
En el cas d’Esquerra i Junts, quan defensen dia a dia (l’un, de forma explícita i l’altre, no oferint alternativa) que són independentistes quan posen aquest objectiu en mans de qui pot evitar-la unilateralment, l’explicació és força evident, per bé que intentin escarnir qui ho diu: volen conservar el poder autonòmic que sustenta els càrrecs i sous de les seves formacions com més anys millor.
Però les quotes de poder de la CUP són més reduïdes. Què hi guanyen fent el mateix? Perquè encara que pensin que això és precisament la recepta per assolir el poder, el nínxol de mercat del processisme tampoc no és inacabable. I l’esquerra alternativa precisament es va fer sexy el 2015 per dir la veritat o, com a mínim, les coses clares. Han obtingut alguna contrapartida de la tornada d’Anna Gabriel? Com sempre, n’estic convençuda que si diguessin una veritat ben explicada i respectessin el significat de les coses no només seria moralment correcte sinó que els donaria bons rendiments electorals. Però sovint penso que aquesta disciplina que en diuen màrqueting polític té massa de polític i massa poc de màrqueting.
8 
4 
