Un any després de la gran ruptura de l’independentisme –que no seria la mare de totes les ruptures, sinó la filla de les trencadisses acumulades des de l’octubre del 2017–, a partir de dimarts hi haurà dues cites parlamentàries que haurien de ser cabdals i que seran totes dues força inútils.
D’una banda, al Parlament de Catalunya hi haurà el debat de política general, aquell que l’any passat es va acabar com el rosari de l’aurora i, deu dies després, amb la sortida de Junts del Govern dit del 52%. Tenint en compte que els dos principals partits independentistes estan ara a l’expectativa del pacte per a una eventual investidura de Pedro Sánchez, que el tercer partit independentista amb representació parlamentària s’està refundant –amb la dimissió d’una de les seves diputades més valuoses– i que el principal partit de l’oposició és una branca del que aspira a repetir a la Moncloa, qualsevol es pot fer una idea de la poca utilitat que tindrà el ple. Servirà, en tot cas, per prendre la temperatura de les relacions entre les formacions polítiques involucrades en aquest procés de negociació, el més hermètic que s’ha vist en els darrers ants.
Simultàniament, del debat al Congrés sobre la investidura impossible –si no hi ha un tamayazo– d’Alberto Núñez Feijóo, només se’n poden esperar pistes sobre com encaren el PP i el PSOE l’actual fase del conflicte entre Espanya i Catalunya, que ja no amaga ningú que és la clau de volta de la política espanyola.
De moment, aquest diumenge ja hi ha hagut mostres del seu capteniment amb dos actes polítics: la manifestació ultra alimentada pel PP contra l’amnistia a Madrid, amb el vocabulari clàssic contra l’independentisme –”Puigdemont a la presó, Sánchez a la merda”–, i el míting de Pedro Sánchez a la Festa de la Rosa del PSC, en què ha apel·lat a “la Constitució de l’A a la Z” i en què s’ha presentat, en definitiva, com una opció més efectiva que el PP per acabar amb l’independentisme. PP i PSOE exhibeixen el mateix objectiu i simplement trien mètodes diferents. Cap indici que els socialistes estiguin disposats a una negociació bilateral honesta per trobar un camí democràtic per comprovar la veritable força de la reclamació del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Entrem, per tant, en una setmana en què quedarà clar que la política espanyola passa per la política catalana. Aquesta és la bona notícia. La resta són males notícies. Perquè Espanya ha deixat clar amb els actes polítics d’aquest diumenge quin és el seu marc: la presó o la Constitució. I no precisament una lectura oberta de la Constitució espanyola, que alguns juristes asseguren que seria possible, sinó una Constitució equivalent a un cinturó de castedat: si intentes sortir-ne, prendràs mal. Aquest és el marc que ofereix l’Estat espanyol.
