Vés a saber què en sortirà de la trobada entre Torra i Sánchez. Entre el soroll, les gesticulacions, els equilibris impossibles, els míssils que es disparen des de totes les trinxeres i tota la fullaraca estèril de propaganda i manipulació, és un gran èxit que els dos presidents es reuneixin i parlin.
Dos presidents en cerca i captura, més el tercer que no surt a la foto, l’exiliat Puigdemont, i un quart personatge, el presoner Junqueras, que se situa als marges de l’escena, que juga les seves cartes i que arrisca intel·ligentment, entre el partidisme i el messianisme. Dos presidents als quals moltíssima gent no els reconeix legitimitat i no els respecta. Dos presidents agafats a la brotxa, en equilibri precari, no gaire lluny de l’abisme. Dos presidents febles, qüestionats, enfangats en un fangar de judicis, fiscals, jutges, policies i salva pàtries. Dos presidents a l’ombra d’un rei que borboneja, com han fet sempre tots els borbons, mentre els pilotes cortesans li riuen les poques gràcies que té i aplaudeixen que empari institucionalment la venjança espanyola, l’escarment i la repressió.
I van Torra i Sánchez i finalment, contra tot pronòstic, s’asseuen a parlar, en una Espanya on s’apedrega a qualsevol sospitós de tebior patriòtica i una Catalunya en la qual, de forma infinitament més civilitzada però no amb menys mala llet, et posen l’etiqueta de traidor i estàs llest.
Tothom qui hagi fet possible aquesta trobada aparentment impossible mereix una medalla espanyola, una d’europea i una de la futura i imparable república catalana.
La foto és el missatge, més enllà del soroll mediàtic i de les interferències partidistes. Es pot parlar. Hi ha alternatives a la vella tradició d’acabar les discrepàncies a hòsties.
En traurem tots plegats grans coses, d’aquesta cimera que Sánchez vol rebaixar i Torra necessita magnificar? No.
Tenen molt a dir-se i més a escoltar-se. Segurament els dos ho saben, atrapats com estan en els seus personatges, en el seu guió. Tenen els seus interessos i condicionants partidistes, saben perfectament que estan jugant a un joc perillós, que hi ha trampes, que ningú no vol afluixar, que ningú no està disposat a perdre-hi bous i esquelles. Saben que estan jugant al joc del traïdor. Però s’asseuen i parlen, amb totes les cauteles del món: és un diàleg amb preservatiu, marxa enrere i pànic al contagi.
I tanmateix és un diàleg, que no pot donar fruits en l’actual context. És una trobada que certifica un mesurament de les forces: tu pots fins aquí, jo fins allà, els teus et collen per aquí, els meus per allà. Els dos en provisionalitat, més evident i dramàtica la de Torra, que ha buscat deixar-se atrapar per la maquinària repressora, però no menys certa la de Sánchez, al qual ja li estan fabricant el seu taüt polític. Cap dels dos no representa totalment Espanya ni Catalunya, el joc és més complex, més democràtic, més confús.
Però la seva escenificació construeix una nova via. Cert, la que uns voldrien que portés a una discreta rendició i que uns altres voldríem que portés a un divorci civilitzat.
En qualsevol cas, sense esperances dignes de menció, és un pas cap a noves formes d’enfocar la qüestió.
No el menystinguem, perquè el seu laberint és el nostre, el de totes i tots: buscar una sortida democràtica, digna, pacífica, decent, política, a un conflicte que qüestiona les costures d’Espanya i que fa grinyolar seriosament les d’una Catalunya que no té res d’homogènia.
El divendres, la reunió dels dos presidents serà una pantalla passada. Però més endavant hi podrem tornar i valorar-la amb una mica més de justícia. Sembla que ningú no hi guanya res, però no és cert. Si no funciona aquesta via, només quedarà l’altra, la de la rebel·lia absoluta, la mesura de forces al vell estil, i que surti el sol per on vulgui… La temptació és poderosa, sí. Però i si acabem arribant a unes urnes sense tanta testosterona? Seria un salt endavant qualitatiu interessant, per a una nació acostumada a perdre i una altra acostumada a destrossar-ho tot, fins i tot a ella mateixa.
I si no funciona, sempre ens quedarà la vella fórmula del segle XVIII o la de mitjans del XX, oi?
