Els partits comencen la precampanya com si faltessin quinze dies per anar a votar. I sols (sols?) són les municipals! Acusacions de robar-se alcaldies, o de traïdories programàtiques, crítiques de posicionaments en les formacions a les que, suposadament, la seva comuna voluntat independentista hauria de fer anar de la mà. Carles Riera anuncia en els micròfons de Josep Cuní que “s’ha acabat el bròquil”, el que en el fons no sabem què significa, excepte en un fet en el qual el gratuït posicionament de la CUP s’assembla molt al del partit que més se li allunya, Vox. Sí, perquè un i altre no han tingut ocasió de governar a places rellevants, el que vol dir que no són encara responsables de cap compromís desatès, promesa heroica trencada, o solució que pugui ser titllada de màgica, si no és que la gent s’ensumi el fet que altres abans que ells també es van estavellar davant la dura realitat.
No en va es diu que els extrems es toquen: tots dos partits, CUP i Vox, han criticat, per raons oposades i vet aquí la paradoxa, la llei que el govern de la Generalitat ha pactat amb PSC i comuns per barrar, diuen, el pas a l’aplicació d’una sentència que, amb la nova legislació, hauria de quedar inaplicable pel canvi de context normatiu. No està clar que ho pugui fer, però en el camí s’ha pogut visualitzar que cadascú interpreta la realitat, les normes i la desobediència, volguda o no, de les sentències com vol, i que estem així davant l’anunci de diversos finals de legislatura: un, obligat, n’és el municipal.
Un altre, potser induït pel primer, pot donar-se en l’àmbit general. I de retruc, si com diuen guanya el PP a Andalusia i després a les eleccions generals, sigui amb o sense el concurs de Vox, un escenari català de radicalització que potser farà inviable el que tres partits ja fa temps que semblen delerosos de reeditar. Per tot plegat, com dic, la precampanya ha esclatat. I tot serà encara més fictici, ritual, allunyat de les necessitats quotidianes. Aquestes, de nou, hauran d’esperar.
2
