No se sap ben bé qui defineix l’estratègia política d’Alberto Núñez Feijóo. Deu ser el decorador del Pazo de Meirás. A part bramar cada dia contra el dimoni, Feijóo –o algú que l’odia– ha articulat un rosari d’eleccions autonòmiques que, en teoria almenys, havien d’evidenciar el retrocés horrible dels socialistes arreu i l’avanç imparable de la bandera del tercio popular.
Els socialistes han retrocedit, sí, a Extremadura i a Aragó, però també aguanten les posicions suant la cansalada o reculen els populars, que van claudicant en benefici de VOX. Per les Espanyes, el PP va perdent aire i en va cedint a la dreta més extrema encara. Quin profit en trau el cap de l’oposició? Cap.
És un axioma que la dreta sempre acaba perdent quan mira de suplantar l’extrema dreta. És incomprensible un error tan sistemàtic i tan vell. No s’entén com amb l’exemple de quasi tota la dreta europea, que ha intentat arrabassar les banderes de l’extrema dreta i ha acabat cedint-los el local, el Partit Popular espanyol s’enteste a repetir la pífia.
Aquests són els dos grans errors de Feijóo. Desbocat per una pressa difícil d’entendre per fer fora de manera immediata Pedro Sánchez del poder, d’un costat, ha fet que el seu partit imite l’estil de VOX. De VOX i de la Falange. De l’altre, ha estès una parada d’eleccions que constataran aquest error, el propi, en tots els fronts territorials.
Feijóo ni s’immuta. No sembla inquietar-se amb la convicció, palpable a cada nova trompada, que, si guanya, haurà de compartir pa, sal i govern amb Santiago Abascal. Un govern amb Feijóo i Abascal, competint per veure qui porta la camisa més blava, farà goig. Farà goig a Moscou. Qui ho havia de dir.
La vella Aliança Popular de Manuel Fraga era una altra cosa. El ministre d’Informació i Turisme de Franco semblava més civilitzat quan va acabar els seus dies polítics com a president de Galícia. Paradoxes de la vida. Alberto Núñez Feijóo ha fet el mateix camí, però invertit. Fraga va anar de Madrid a Santiago, on es va aquietar. Feijóo ha anat de Santiago a Madrid, on s’ha inquietat.
L’única arma amb què compta ara com ara Pedro Sánchez per mirar que el bac no siga tan bèstia –o fins i tot per mirar de repetir el miracle de sant Llàtzer– és espantar la parròquia democràtica amb un govern d’energúmens. Gabriel Rufián l’ha imitat. Els socialistes espanyols no poden fer-ho pitjor, però el retrovisor de la història els pot rentar la cara. Sánchez pot mentir en moltes coses, però diu veritats com a punys quan remarca que la dreta espanyola actual i l’extrema dreta de sempre –valga la redundància– espanten la part més civilitzada de la societat. L’única incògnita que queda per aclarir és quants civilitzats hi ha a la societat.
Alberto Núñez Feijóo podria esforçar-se una mica per desmentir-lo. I no. L’altre dia la bancada popular del Congrés, amb tots els diputats del PP tirant coces i saliva contra el ministre Fernando Grande-Marlaska, semblava la del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors al Reichstag. És estrambòtic que els diputats de VOX al costat dels del PP semblen comensals de coberteria de plata.
Aquest és el camí que ha marcat Feijóo. Al president del PP li podrien passar dues desgràcies per aquest camí d’espines sense roses: que encara l’acabe guanyant Santiago Abascal, que podria formar govern amb ministres del Partit Popular, o que Pedro Sánchez reviscole la clientela d’esquerres, tan adormida, i siga ell qui s’enduga el gat a l’aigua.
I Junts? Què hi pinta Junts, en tota aquesta sarsuela? Junts pot caure al mateix parany que el PP. Amb un referent distint. Des de la fundació, el partit de Carles Puigdemont havia enarborat durant anys la bandera de l’independentisme útil i rebel. Sense eix ideològic complementari. El pas del temps li ha demanat unes altres definicions. La política a Catalunya ara exigeix un altre credo. El tradicional a tot arreu.
Junts podia decantar-se per ocupar l’espai de centre, amb puntes dissonants als dos extrems, com va fer Convergència durant dècades. Ara l’ocupa, aquest espai, en exclusiva el PSC. Esquerra és un altra cosa. Els republicans tenen a Madrid la llibertat guiant el poble amb bandera tricolor i pit descobert. Però la tropa de Puigdemont, desorientada pel revés que li presagien les empreses, ha triat una altra opció i ha cedit a la temptació de competir amb Aliança Catalana. Que ho eviten o no és cosa seua. Però, en tot cas, acostar-se al foc crema sempre.
El partir de Sílvia Orriols no pateix el desgast d’un procés processat pels qui el van fer possible. És difícil competir-hi en aquest tauler. Però encara ho és més fer-ho en el combat descarnat contra la immigració, justament allà on Orriols podria quedar en una certa evidència. Una evidència plantejada des de la moderació. Des de l’esquerra, l’addicció o l’equivalència Junts-Aliança catalana és el recurs més fàcil, més assequible. I injust. Però en política no hi ha injustícies. Només errors.
