Havia de ser una cerimònia d’Oscars molt previsible. Però vet aquí que arriben una coreana de 73 anys que no es calla res, i un protagonista que és un pop (literalment) i tot canvia. El que ha passat aquest dilluns a la matinada en el lliurament dels premis de l’Acadèmia confirma, una vegada més, que no motiva allò que està planificat i mesurat al mil·límetre, ni allò que és previsible, ni allò que queda bé. Entusiasma el que ningú no s’espera, el que sorgeix de l’espontaneïtat i se salta les normes de la correcció i dels canons establerts. No ens agrada allò que ens diuen que està bé, sinó allò que realment ens agrada i no porta manual d’instruccions.
La 93a edició dels Oscars estava molt ben dissenyada. Era previsible que Nomadland s’endugués les grans estatuetes, amb un brillant paper de Frances McDormand (tercer Oscar, sorpresa!). Una road movie amb dona protagonista, retratant la pobresa al país més ric del món, i tots els estereotips de la progressia californiana, amb crítica calculada (i pactada) a l’empresa Amazon en temps de pandèmia. Molt millor que no pas el film dels Chicago 7, una història desfasada de pacifistes en contra de Vietnam, i on l’activista negre Bobby Seale, segons rondinen alguns, es veu que no pateix prou les injustícies del sistema judicial.
Hi havia moltes primeres vegades, d’aquelles que la premsa destaca per alegrar-se de com avança el món i com som cada dia més plurals i sensibles. Per primera vegada hi havia un asiàtic i un musulmà nominats a millor actor; dues dones nominades a millor directora, de les quals en guanya una; rècord absolut d’Anthony Hopkins en ser el més vell a guanyar el premi al millor actor (83 anys) i trencar una llança a favor de la lluita contra la senilitat. També hem vist la primera coreana a rebre el guardó a millor secundària, que ha sigut la revelació de la nit i, finalment, Déu n’hi do la sensació: un pop de protagonista del millor documental.
Això del pop reivindica, d’alguna manera, les sensibilitats animalistes del nostre temps, més quan sembla que ens trobem amb l’animal més intel·ligent del fons marí, que fins i tot sap reconèixer els humans amics i obrir pots de cigrons amb els braços. Si temeu que el documental sigui més aviat lent i propi de becaina dominical, jo us puc garantir que compleix la seva funció sense problemes. Però el cas és que calia apostar per la defensa dels animals no humans, destacar cada cop més que no som els únics llestos del Planeta, i qui ho sap, potser iniciar una campanya de ferocitat ianqui contra el canibalisme del pop a la gallega. Preparem-nos.
Ara bé, el que ningú no havia previst, i que ha animat la gala, ha sigut l’aparició fulgurant de la senyora Yuh-Jung Youn, una àvia adorable que en pocs minuts ha fet trontollar la falla de San Andrés. Quan Brad Pitt li ha donat l’estatueta, i sabent que el cèlebre actor és el productor de la seva pel·lícula, li ha etzibat; “Home, senyor Pitt, finalment el conec… on era vostè mentre filmàvem a Tulsa?” La cara del sex-symbol ha sigut d’antologia, més o menys com la de Glenn Close quan la dama coreana li va dir a la competidora que “no ens podem ni comparar, crec que simplement he tingut més sort… i diria que l’Oscar és només un detall de l’hospitalitat americana cap als coreans.” Que s’ho mengin com vulguin, o com puguin.
També Youn s’ha ha guanyat l’entrega del públic en el capítol dels agraïments, assegurant que en tenien la culpa de tot els seus fills, quan a la seva edat l’havien hagut d’arrossegar a la feina, i que el resultat era ben a la vista –aixecant l’estatueta. O finalment, la memorable pregunta de la periodista de torn; “Quina sensació oi, rebre el premi de mans de Brad Pitt… quina olor fa?” Ha rebut una apoteòsica resposta de Youn: “No ho sé, no l’he ensumat… no soc un gos.” Mai de la vida ningú havia rebentat amb tanta gràcia les contradiccions d’una pregunta malsonant i sexista. Imagineu-la a la inversa, un periodista home en referència a una actriu jove: haurien crucificat el reporter.
La senyora de Corea ha vingut a dir, amb l’elegància de qui no calla res, i amb l’edat de qui ja està de tornada de tot, que no estava per ximpleries. I la periodista s’ha salvat d’anar a galeres perquè l’actriu asiàtica té sentit de l’humor. La recepta perfecta, ahir, avui i sempre. Gràcia, caràcter, llibertat i sortides del guió. Llarga vida a la veterana actriu.
23 
