Les primeres mesures adoptades pels diversos governs autonòmics PP-Vox de nova constitució han consistit a atacar el català i la catalanitat. En un mateix sentit que Louis Aliot, alcalde ultradretà de Perpinyà, sembla que la principal obsessió d’espanyols i francesos consisteixi a esborrar-nos de la terra. A Ses Illes, s’han carregat el requisit de la llengua per formar part de l’administració (una mesura, que de fet, ja era paper mullat). Com ha demostrat malauradament l’extraordinària filòloga Carme Junyent, no et deixen ni morir-te en català, amb un sistema públic sense la voluntat de respectar els drets lingüístics dels seus pacients. I no es tracta només de drets. Com va succeir fa alguns mesos, adreçar-te a un policia en català pot implicar penes de presó, com li va passar a una ciutadana de Mallorca a l’aeroport de Palma, quan va intentar enraonar en català amb un uniformat al control de passatgers. Probablement, això no li hauria passat si s’hagués expressat en qualsevol altra llengua. A l’Aragó, s’ha mantingut aquesta política d’odi destil·lat per l’antic president socialista Javier Lambán (algun psicoanalista a la sala?) de negar-se a reconèixer la presència de la nostra llengua a la Franja, on encara és majoritària, i impedir com sigui el seu ensenyament, mentre continua vomitant odi contra els seus veïns (encara és hora que es disculpi quan fa quatre anys va titllar els mestres catalans com a “fabricants d’energúmens”). Més del mateix al País Valencià, on no dubten a fer-nos creure que català i valencià no tenen res a veure (ens revelen aquesta dada terraplanista sempre en espanyol), en un moment en què la possible oficialitat desperta atacs d’ira entre la caverna mediàtica, amb el silenci còmplice del més sofisticat de les lletres hispàniques. Finalment, la possibilitat que el català sigui llengua oficial s’ho prenen com a una amenaça existencial, mentre que la idea que es pugui parlar a les institucions representatives com ara el Congrés desvetlla la seva indigència de recursos argumentatius (no agrada que el castellà deixi de ser un monopoli) arribant-se a queixar del cost desorbitat dels serveis de traducció. No veig, per contra, gaires queixes per la pasta que costarà a l’erari públic el servei de taxi de l’helicòpter Puma que portarà Elionor de Borbó entre el seu palau a Madrid i l’acadèmia militar de Saragossa.
Evidentment, també podríem parlar de la política deliberada d’ocultació de la llengua, els elements culturals, la història i la realitat catalana, una estratègia feta servir per col·locar un cordó sanitari al voltant de la catalanitat, o simplement allò que no encaixa amb els tòpics espanyols. De fet, ja portem unes dècades en què els mitjans de comunicació públics i privats es dediquen a atiar l’odi al més pur estil Ràdio Belgrad a l’època de Milosevic, amb predicadors de l’odi a les ones que han forjat una Espanya que, a còpia de zitzània, ha acabat esdevenint una nació disfuncional, guerracivilista i que cau en el bloqueig polític i mental amb certa assiduïtat. O com són normalitzats els clixés i tòpics sobre els catalans o s’equipara l’independentisme amb el terrorisme, quan resulta més que obvi que tenim un problema quan hi ha lleis que permeten dissoldre partits independentistes, mentre s’obre de bat a bat la presència institucional a una formació amb simpatitzants que expressen el desig d’afusellar 26 milions de persones que no pensen com ells. Poca broma! Entre bona part dels ascendents familiars i intel·lectuals de la formació trobarem els responsables del que l’historiador Paul Preston va denominar l’“holocaust espanyol”, amb entre 600-800.000 morts, 140.000 desapareguts, mig milió d’empresonats i mig milió d’exiliats. I sobretot, amb un munt de connexions privilegiades per seguir remenant les cireres mig segle després de mort Franco.
Podem estalviar-nos tots els eufemismes i dir-ne simplement racisme? Hi ha moltes definicions per a un fenomen complex i canviant, tanmateix, podríem assumir l’accepció per la qual un determinat grup considera a un altre col·lectiu com a inferior, al qual atribueix connotacions negatives i a qui cal restringir-li els drets. Un col·lectiu al qual se li nega sobirania per prendre les seves decisions, i que no es considera digne de tenir un tracte igualitari. És cert que el terme “raça” resulta invàlid des d’un punt biològic (les races no existeixen en l’espècie humana). Podríem parlar d’ètnia? Tampoc. L’antisemitisme tan estès, i que tantes barbaritats va causar al llarg de la història (també aquí, quan es van expulsar els jueus, i encara dreta i esquerra persisteixen en aquest sentiment d’hostilitat) és un exemple de com sentir odi contra un grup heterogeni, tant per la variabilitat d’orígens -n’hi ha jueus etíops, n’hi ha d’origen nord-africà, n’hi ha de l’est d’Europa–, com religiosa –s’odia per igual els ultraortodoxos i els ateus–. Passa el mateix amb altres pobles com els armenis, les minories hongareses de Romania o Sèrbia, o qualsevol altra que es resisteix a assimilar-se respecte a una nació opressora. Al cap i a la fi, el racisme és la negació de la mateixa identitat, la discriminació per “ser” i un estúpid i pervers sentit de superioritat des dels racistes que veuen com a normal la seva superioritat civilitzatòria.
Hem d’assumir que la negació del dret a l’autodeterminació i la repressió a tots els nivells (des de la judicial i policial fins a la cultural i la lingüística), constitueix racisme. I en aquest sentit, Espanya és un país racista, on si les polítiques, les paraules, els gestos que es fan contra els catalans es fessin servir contra ciutadans de color resultarien un escàndol internacional. Potser ens costa assumir, com a país, que partits polítics, mitjans de comunicació, jutges, policies, funcionaris i tots aquells elements configurats per mantenir la supremacia de la nació castellana, és racisme, i que constituïm una minoria discriminada (que no et puguis morir, al teu país, en la teva pròpia llengua resulta una tràgica constatació). I costa assumir-ho perquè, efectivament, els catalans som cap raça, ni cap ètnia, ni cap religió. Ans al contrari, potser el que més ens defineix és la nostra diversitat, heterogeneïtat i contradiccions. Som gent d’orígens, opinions, accents, voluntats, projectes heterogenis i sovint contradictoris. Que ens defineix més la “voluntat de ser” que el mateix “ser”. Que fins i tot no està molt clar en què consisteix això de la catalanitat, que resulta a més una identitat especialment dinàmica i canviant. Que, a més, i per sort, hem tingut una àmplia incorporació de persones d’arreu del món que hem decidit formar part d’aquest club, no pas per amor ni per interès, sinó per decència. Que, a diferència de la propaganda comunista (perquè efectivament, això va ser conseqüència de l’ortodòxia del PCE durant la guerra freda) els catalans no són una colla de burgesos, sinó un país amb tants antagonismes i conflictes socials com qualsevol altra societat europea.
Cal tenir en compte tot això en aquesta nova Diada, complicada com totes, en un moment políticament transcendent, i de gran pressió identitària en contra del nostre país. I precisament aquesta situació que implica com una majoria intenta esclafar a una minoria nacional propicia aquesta idea que lluitar contra l’opressió resulta quelcom que va molt més enllà que una bandera, una llengua o una tradició. Es tracta d’una qüestió clarament universal, d’una lluita per la justícia i la dignitat humana. El racisme és una xacra que cal erradicar. Per això l’autodeterminació dels pobles és una de les bases sobre les quals se sustenta la Declaració Universal dels Drets Humans, i podríem dir més, la decència ètica que hauria de conformar la convivència col·lectiva.
