En ple debat sobre si cal una tercera pista a l’aeroport del Prat, molts diaris i opinadors ens parlen de com preparar una “pista d’aterratge” per al conflicte català. Què significa una pista d’aterratge? Significa allò que fa deu anys anomenàvem una “tercera via”, només que ara plantejat en termes aeroportuaris i no ferroviaris, suposo perquè deuen creure que l’independentisme està sempre pels núvols i en canvi ells toquen de peus a terra. En la seva versió més benintencionada, s’agraeix (sense ironia) que algú pensi en com trobar un espai llarg, ample, còmode i segur, on l’argumentació independentista pugui compartir els seus anhels amb altres sensibilitats existents a Catalunya i a l’Estat: és a dir, provar de trobar un lloc comú o un espai de trànsit, que és el que és un aeroport: no és un destí, perquè el destí mai no és un aeroport sinó la seva ciutat, com el destí mai no és una estació. Però sí un llimb, un parèntesi, un espai neutral on s’aturi el temps i com a mínim es pugui descansar i orientar-se, i compartir alguna cosa. Això, insisteixo, en la seva opció més benevolent. I sobre el paper.
En què consisteix aquesta “tercera pista” on aterrar, ni que sigui momentàniament? Encara és un misteri. S’aproven els indults i s’obre una taula de diàleg per provar de determinar-ho: n’hi ha que parlen d’una reforma federal de l’Estat, o bé confederal; o d’un nou Estatut; o fins i tot d’una Constitució catalana, que és una terminologia que a mi em dringa bé perquè em porta al 10 de setembre del 1714; d’altres només proposen un pacte de finançament i d’infraestructures i gràcies i de res no es mereixen. Benvinguda sigui la imaginació, en un moment en què els tribunals europeus preparen el garrot per la bestialitat exercida pels jutges, policies i polítics espanyols envers el nostre tema. Tribunals, comitès, consells, organismes internacionals, etcètera ja tenen preparada la sentència envers Espanya: i dubto que hi contemplin gaire magnanimitat, fent servir la terminologia del president espanyol. Allò que mou les presses per a construir pistes d’aterratge és això, sumat al probable retorn dels exiliats (el més sonat i devastador, el del president Puigdemont) i no pas cap convicció democràtica o de sensibilitat territorial, ja que si si fos així s’hauria abordat el tema des de molt abans. Benvingut sigui, però, l’enèsim esforç per explorar si Espanya és viable o no. Jo en tinc la mevas opinió, però em podrien sorprendre amb una solució veritablement confederal que com a mínim em faria entrar en moltes contradiccions. Veurem. Si hi posen un mínim d’imaginació, serà perfecte: si ho han de portar buròcrates legalistes, em donaran la raó. Fins ara en aquella banda no m’han fallat mai.
Ara bé: el tema important és que les pistes dels avions no són d’aterratge, per definició. Una pista és una pista, i pot servir per a ambdues coses: per a aterrar o per a enlairar-se. Per tant a mi ja em sembla bé que la construeixin, que la pensin, que la preparin, fins i tot que passin i passem entre tots “pàgina”, perquè hi ha una veritat incontrovertible: que mentre no es tanca el llibre, i tancar vol dir tancar, després de la pàgina 1 ve la pàgina 2 i normalment hi passen moltes més coses. El dinosaure no només encara hi era, sinó que a més s’ha acostat de manera alarmant al castell del rei. I de la mateixa manera, una pista pot servir per a fer aterrar un avió definitivament o bé per a fer-lo enlairar. Qui decidirà si aquesta pista que s’aventura anirà destinada a l’aterratge o a l’enlairament? Ho decidirem nosaltres, que som els qui haurem de decidir si aquest és el nostre destí o el nostre origen. L’any 1978 semblava també un destí, una estació final, una perfecció de la democràcia on tot seria possible, i el temps ha demostrat (de fet ho va demostrar de seguida) que només era el principi. Un principi on hi havia molts llibres sense tancar, molta càrrega del franquisme, i sobretot el gran elefant a l’habitació que era i és Catalunya, provada de satisfer amb una autonomia que ni els anys 20 ni els anys 30 no ens van acabar de satisfer mai. Mai, ho senten? Ni tan sols Macià no ho va veure com cap solució, sinó com a una escala necessària per a un vol que es feia massa llarg. Aquí ho tenen doncs: si volen una pista d’aterratge, no la vesteixin de cap autonomia reforçada. No li diguin Tarradellas, no ens l’engalanin amb maquillatge de pendó revetller, no ens facin passar tots els vols importants per Madrid i no ens l’omplin de guàrdies civils com sempre. No funcionarà. O sí, potser funcionarà a la perfecció, però com a pista d’enlairament. Amb el destí que nosaltres volguem. Ah: i el nom l’escollirem nosaltres. Pensin que, d’això de tenir aeroports sota control de la població, ja en tenim una primera experiència.
51 
