Els dies posteriors a l’1 d’octubre de 2017 algunes veus vam reclamar als partits polítics independentistes que no se’ls acudís passar per alt el que establia la Llei del Referèndum, que ells mateixos van aprovar. Això era declarar la independència i posar en marxa la Llei de Transitorietat, que en realitat qualsevol persona mínimament intel·ligent sap que es traduïa en protegir institucions i infraestructures, si era necessari, amb el mateix cos, com instintivament la gent va fer amb les urnes. Ho vam fer perquè era l’única manera d’intentar evitar el que porta passant quatre anys, començant pel que veiem el 12 d’octubre.
Abans que els catalans guanyéssim Espanya (i dic els catalans conscientment perquè si fos cosa d’independentistes, la resta haurien sortit l’1O a protegir la policia), el discurs nacionalista espanyol havia de sortir al carrer tapant-se una miqueta. No era gaire cool que una Isabel Díaz-Ayuso o un Pablo Casado traguessin a passejar la seva indigència intel·lectual per dir que la Hispanitat és la gesta més gran de la Humanitat després de Roma, fent ressuscitar i tornar a morir d’un atac de riure Ramsès II, Abd-ar-Rahman III, tots els emperadors de la dinastia Ming i els regnants de les civilitzacions precolombines que hom diria avui que van ser convençudes per la via del diàleg d’entregar totes les seves riqueses i d’abraçar el cristianisme, la llengua castellana i les malalties venèries peninsulars. Si són capaços de negar una invasió, una annexió i una colonització, com encertadament ho qualificava Joan Rovira en aquest mateix diari, què no han de dir de l’erradicació de les institucions, l’economia i la llengua catalana en l’actualitat?
Fins i tot per als espanyols organitzar-se per contrarestar a la teoria i a la pràctica l’esvoranc que l’1 d’octubre va obrir en el règim del 78 (que no és més que el màxim que pot oferir l’alternativa a l’imperialisme espanyol de segles) requeria temps. I els independentistes no només els l’hem donat, sinó que alguns cobren aquest temps amb nòmines de fins a cinc zeros l’any. La tardor de 2017 no es podia dir que érem forts, però ja no jugàvem a la contra, i això ens situava en la millor posició que mai ens havíem trobat i que probablement mai ens tornarem a trobar per fer la independència al mínim cost possible. I s’ha demostrat que així era.
Des d’aleshores, les cares progres del PSOE i del PP, Podemos i Ciutadans, han estat amortitzades, fins al punt que hem vist la líder del partit que va encapçalar Pablo Iglesias defensar, en un mateix tuit, les forces armades, la ometrà del franquisme i el Papa. Pàgines de llibres d’història no ho podran explicar millor. Ara el PP es pot permetre deixar el centrisme que havia intentat aparentar durant anys per adoptar els discursos de VOX. I el PSOE, després d’haver-se esforçat a presentar Pedro Sánchez com el Che Guevara del barri de Tetuán, ja no té cap al·licient per contrarestar el discurs de Podemos i no començar a planificar el seu futur a la junta d’accionistes de qualsevol energètica a la qual ni tan sols s’ha molestat a fer veure que planta cara pel preu de l’electricitat.
El genocidi cultural des de Madrid és més desacomplexat que mai, i des de Catalunya es fa veure que un peix al cove és possible quan l’altre ja sap per endavant per quin preu estàs a la venda. L’única resistència que els polítics catalans són capaços d’escenificar es troba en un Parlament que la mateixa presidenta Laura Borràs reconeix que “ha de fer veure que no existeix la repressió”, com va dir al Tot Es Mou divendres passat, és a dir, un Parlament de fireta. Una “casa de la paraula”, com la bateja Borràs, que només pot aspirar a això, a ser un lloc on es parla, i no on es transforma aquesta paraula en acció política, perquè els seus mateixos inquilins han decidit que aquesta capacitat ens l’ha d’atorgar algú altre. Europa, per exemple. O la mateixa Espanya que ha convertit en cool acabar amb tot el que faci olor de català, començant per reinventar el que és català. Faria gràcia si no fos per plorar. I si han aconseguit que es pugui (i s’hagi de) seduir el votant medià amb un discurs anticatalà, és evident que aconseguiran bloquejar qualsevol altre intent de referèndum, i amb molt més suport popular del que va tenir la repressió la tardor de 2017. Qualsevol temps extra que els donem sense fer la independència el faran servir per quelcom que d’aquí a uns anys consideraran part d’aquesta admirable gesta que és la Hispanitat.
Per això, el referèndum de l’1 d’octubre és l’únic que es podrà fer. I és d’acord amb aquest que s’ha d’articular l’acció política independentista. Que com no em canso de dir, per evident que sigui, ha de ser declarar la independència (no s’ha declarat mai res), abaixar la bandera espanyola de la Generalitat (que ni tan sols això es van atrevir a fer), donar ordres als mossos d’esquadra (que es dubta molt de la seva obediència, però al que segur que no obeiran és a una ordre que no s’ha donat), cridar a protegir institucions i infraestructures (cosa que només es pot fer quan va de debò si no volem encara més represaliats civils, aquest cop per sedició) i fer tot allò que tots sabem què cal fer per generar un problema que algú estigui interessat a resoldre.
