Espanya és un fake com a nació i com a Estat. Tothom ho sap, aquí i a la Patagònia, lloc que els mitjans estrangers confonen amb Catalonia. Però no es pot reconèixer, no es pot dir, ni tan sols pensar; si ho fas, l’afinafiscalia espanyola demana el teu processament per manca de penediment o de conversió a la veritable doctrina de l’Espanya eterna. La consigna és defensar-la amb ungles i dents i abundants fons públics com un exemple d’Estat democràtic de dret, perfectament homologable amb totes les altres democràcies europees. L’homologació -terme de ressò tècnic, neutral, seriós- és una nova prova que Espanya no és un Estat de dret “Potemkin”, un fake d’Estat, o sigui, la raó d’Estat sense raó.
Aquesta innoble tasca de mistificació correspon als intel·lectuals orgànics, als partits i als mitjans que, no cal dir-ho, són tan fakes com l’Estat i la nació. La dreta espanyola ha perdut tota arrel als territoris de les dues minories nacionals, les basques i les catalanes, perilloses tribus perifèriques, i el seu discurs ha reculat set-cents anys fins l’època de la Reconquesta. Santiago y cierra España, i tanmateix, també la immigració. La qüestió de la immigració resumeix el marasme de l’esquerra fake amb el gest del nou govern progressista, investit gràcies al suport d’ERC, de pujar un 30% les tanques de Melilla, conquistada per don Pedro de Estopiñán en nom de Castella també a l’època de la Reconquesta. Reconquesta per reconquesta, dretes, esquerres i llurs sipais catalans formen la unió sagrada coneguda com “Croada del 155” per retornar les parts dels infidels al si de la Pàtria sacra, avui amenaçada de desintegració.
L’esdeveniment que ha destrossat la comèdia del fake espanyol ha sigut la revolució catalana que ha posat l’Estat de dret Potemkin d’Espanya en fallida davant el mirall d’Europa. Al llarg del renascut conflicte Castella/Catalunya, però, el contingut revolucionari original català, el que li donava la seva personalitat única, oberta a l’horitzó de la independència, sembla haver-se esvaït una mica amb la confusió general dins i fora de l’independentisme. Una breu revisió pot aclarir alguns punts i mostrar el llaç de l’inici i la fi, la fletxa que va sortir el 2009 i assolirà el seu blanc als mesos vinents. Es tracta d’un procés que té un sentit i una orientació clara, res a veure amb els projectes de canviar l’alliberament nacional per una oficina de gestió d’afers autonòmics. Es un moviment amb alts i baixos però amb la força de les onades del mar, una rere l’altra, irresistibles, persistents, cada vegada més fortes, fins a l’última, la novena onada que, segons la tradició marina, és la definitiva i més destructiva, la que enfonsarà el vaixell Potemkin de l’Estat del no-dret espanyol.
La història va començar espontàniament al 2009, amb la consulta popular d’Arenys de Munt. Com sempre, la llibertat té unes arrels municipals, que van difondre’s com rizomes per tota Catalunya. La segona onada va arribar amb el referèndum del 9N, l’única vegada que l’independentisme va assolir la unitat real que faria possible la cimera del tercer moment de l’1-O i la seva conseqüència de la breu però simbòlica proclamació de la República catalana. La marxa de desembre de 2017 serà la cinquena onada que va inundar Brusel.las i va anunciar la següent, quan l’independentisme, malgrat anar-hi desunit, arribarà a la majoria absoluta per primera vegada a les eleccions del 21 desembre. El judici farsa del 1-O, un fake judicial aclaparador, va enfortir i eixamplar el moviment independentista i consolidar la seva posició vis a vis l’Estat espanyol. El ratolí de la taula de negociacions nascut dels esforços d’ERC per quadrar el cercle i fer compatible la submissió a Espanya amb la resistència a Catalunya pot convertir-se en el lleó de la concentració a Perpinyà on, el pròxim 29 de febrer, tindrà lloc la simbòlica i multitudinària trobada del poble amb el seu líder legítim, és a dir, la novena onada que, com l’àngel de l’Apocalipsi, anuncia el triomf definitiu de l’independentisme a les properes eleccions.
Els altres actors del drama, juguen els seus rols previstos: ERC, factor de desunió permanent, menysté l’acte de Perpinyà titllant-lo d'”electoral”, com si els republicans fessin alguna altra cosa que electoralisme de vol ras. El seu aliat, el govern espanyol d'”esquerres”, pressiona al francès per tal d’impedir l’acte de Perpinyà, al temps que endarrereix la convocatòria de la taula de negociïs fins a veure quanta gent es concentra a Perpinyà, la veritable taula de la independència.
