Aquests dies corria per Twitter aquell vídeo del 2006 en què María Sumire, una advocada de Cusco, jurava en quítxua el seu càrrec com a diputada del parlament peruà. La mesa de congressistes que conduïen l’acte de presa de possessió, així com el seu president, la van pressionar perquè fes el jurament en castellà i li van fer repetir el procediment tres cops. Ella no va renunciar en cap moment a la seva llengua materna i pròpia del seu territori, i cada cop que intervenia apel·lava al seu poble i a diversos herois quítxues que van lluitar contra els invasors espanyols. Sumire no va pronunciar ni una sola paraula en castellà, ni tan sols per aclarir perquè es negava a fer-ho perquè era conscient que l’única manera d’explicar-ho amb grandesa i sense fer el ridícul era mantenint-se en quítxua passés el que passés.
L’episodi m’ha fet pensar, per antonímia, en el discurs trilingüe de Pere Aragonès davant de tot el cos consular instal·lat a la capital del país que presideix, un discurs en què va anar intercalant el català, el castellà i l’anglès, talment com si fos un ciutadanu dels d’abans. Els qui tant repeteixen que volen eixamplar la base perquè hem-de-ser-més-gent, són els qui acaben comprant un imaginari que ha estat activat per fer-nos desaparèixer. Per tant, són els altres els qui eixamplen la base a costa de l’independentisme, i no a la inversa.
El president de Catalunya, renunciant a fer un discurs en la llengua pròpia del seu país amb total normalitat i sense complexos absurds i autodestructius, s’encongia a cada paraula davant de tots aquells representants internacionals. D’aquesta manera, Pere el Petit empetitia la percepció que es té de nosaltres a les altes esferes del món, allà on córrer i es caça poder. Tampoc va estar a l’altura la consellera d’Exteriors, Victòria Alsina, que penja de Junts i que, bàsicament, va dir hola en català, va fer el discurs en castellà i va dir adeu en anglès.
El missatge que vam enviar als cònsols és que ja ens està bé que en menys de 100 anys el castellà hagi passat de ser una llengua absolutament minoritària a ser-ne la majoritària, que no ens importa que estiguem patint una substitució lingüística de manual i que no tenim cap intenció de reconquerir l’immens espai que hem perdut en tan poc temps. En definitiva, se’ls va dir als representants de fora que, de tan petits com són, ja hem renunciat a existir. I després encara protesten que el món no ens escolta.
