Les darreres filtracions que han implicat el Partit Popular al País Valencià en la trama de corrupció que ha aixecat –amb tanta mala fortuna i tant d’excés de protagonisme com es vulgui- el magistrat Baltasar Garzón no haurien de sorprendre ningú. El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, apareix en algunes gravacions del sumari com a beneficiari d’un nombre indeterminat de vestits que hauria rebut com a pagament de favors encara sense aclarir. Com a única resposta, Camps ha fet pinya amb el seu partit a València i a Madrid, s’ha declarat víctima d’una “insídia” i ha estat incapaç de defensar-se amb un mínim de solvència de l’acusació, en la qual han declarat en contra seva alguns empleats de la sastreria que li prenia les mides. Potser encara alguna ànima càndida o poc informada es preguntarà per què els valencians el van votar, quan Camps es presentava com a hereu triat a dit de totes les irregularitats protagonitzades i assumides a morro obert pel seu antecessor, Eduardo Zaplana.
Per què els valencians voten majoritàriament Partit Popular? Per què aquest partit ha perpetrat amb una impunitat total tota mena d’episodis lligats a casos descarats de corrupció en els darrers anys sense haver estat mai castigat a les urnes? Per què si demà es tornés a presentar a unes eleccions Francisco Camps tornaria a aconseguir prou suport a les urnes per ser investit de nou president? El País Valencià s’ha convertit en un dels feus més sòlids del PP. Molta gent des de Catalunya se’n fa creus sense entendre’n les raons.
Com tot en aquesta vida, tot això s’explica per una confluència de factors. El Partit Popular ha convertit el País Valencià en un graner de vots, en primer lloc, per la insolvència continuada del PSOE, que és el seu únic rival polític. Des de les primeres eleccions fins a les primeres que van guanyar Rita Barberà a l’Ajuntament de València i Eduardo Zaplana a la Generalitat, les principals institucions del país van ser gestionades per dirigents i equips socialistes d’una mediocritat extrema. Resituat en l’oposició, el PSPV-PSOE ha estat incapaç de concretar alternatives vàlides, ha presentat a cada elecció dirigents d’una tristor còsmica i s’ha consumit en baralles internes que han evidenciat una mesquinesa política difícilment igualable. ¿Com han de guanyar els socialistes unes eleccions si són incapaços de suscitar la més mínima il•lusió entre l’electorat valencià? Agradi o no agradi, Rita Barberà és l’alcaldessa amb més habilitat política que ha tingut l’Ajuntament de València en els darrers cent anys. Agradi o no agradi, Eduardo Zaplana i Francisco Camps fan molt més el pes que qualsevol candidat socialista a la presidència de la Generalitat, incloent-hi el tristíssim Joan Lerma.
Però això no ho justifica tot. És veritat també que una part significativa de la societat valenciana reacciona davant cada nou escàndol que afecta algun dirigent popular amb indignació i solidaritat. Es creuen les versions que escampen els mitjans de comunicació dominants, identificats sense vergonya amb els interessos del PP. Ara, per exemple, creuen que tot plegat és una maniobra del magistrat Garzón en delirant aliança amb Rodríguez Zapatero i el PSOE. La influència que exerceixen sobre els valencians els diaris, els canals de televisió i les emissores de ràdio sota l’òrbita del PP és determinant. La contestació o la discrepància no passen de l’anècdota.
I encara hi ha més. Una part de la societat valenciana no retreu als seus representants conductes il•lícites. Més aviat al contrari. Encara els riu la gràcia i la testosterona. Hi ha un pòsit autoritari i primari en un teixit social poc cohesionat i que ha patit en les cinc darreres dècades uns canvis econòmics i culturals convulsos que ha estat incapaç d’assumir. Molts valencians, senzillament, són demòcrates a la força i es miren amb orgull els gestos autoritaris i arrogants dels seus líders.
La corrupció, a més, és molt familiar en una societat que ha passat d’una economia agrària a una industrial i de serveis en un lapsus de temps escàs, i que ha patit en les darreres dècades un creixement immobiliari salvatge, definit per tota mena d’irregularitats urbanístiques. Els diners negres i fàcils defineixen el creixement valencià des dels anys seixanta i encara molt més en la darrera dècada. Fins a límits socialment insuportables. La situació encara és més greu. És del tot ingenu confiar en la justícia de proximitat valenciana a l’hora d’investigar irregularitats i de determinar-ne responsabilitats. La judicatura valenciana no ha estat una excepció en l’alegria desbocada que ha definit el país en tots aquests anys.
Per tot això serà molt difícil que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià pugui investigar amb garanties el president de la Generalitat, malgrat les proves, tan clares com vulgui, que aporti Garzón contra Francisco Camps. Paradoxalment, només l’Audiència, dins la xarxa de corrupcions que investiga i que afecta el PP, podria aclarir tanta foscor. Per tot això també, si demà hi hagués eleccions al País Valencià, tornaria a guanyar el Partit Popular. Ben mudat i ben pagat.
