Diuen que qui escriu una nota necrològica comença parlant de si mateix, com si amb això enriquís la biografia d’aquell sobre qui escriu. Però és que l’escriptor està obligat a narrar una part substancial de la seva vida al costat del biografiat perquè se suposa que l’ha conegut a fons. Així que em perdonarà vostè que li expliqui qui era el Pedro Vega que jo, des de fa tants anys, vaig conèixer.
Un dia, de llarga conversa i diversos xarrups, li vaig dir: “Al final, jo acabaré escrivint la teva necrològica; et cuides poc”. Es menjava la vida a un ritme indescriptible: prenia partit i s’involucrava fins a nivells difícilment concebibles i compartibles. No sé, al final, si era un estrany forçosament aterrat a Catalunya o algú que mirava gairebé heroicament de conciliar posicions tantes vegades irreconciliables. Sé que estimava, i no poc, Catalunya. Però sé també tot el que li van costar les seves posicions equidistants, racionals. Hi ha circumstàncies en les quals el distanciament o la proximitat de les posicions maximalistes simplement no es comprenen, i Pedro estava immers en aquesta enorme contradicció.
Pedro era, com jo, natural de Cantàbria, encara que potser menys passionalment que servidor. Va ser més comunista que jo, perquè ell va sofrir l’exili, l’activitat clandestina —a la Ràdio Pirinenca— que jo no vaig tenir l’oportunitat de viure plenament. Junts vam escriure una trilogia, Crònica de l’Antifranquisme, que en el seu moment, és la veritat, va ser un referent d’una història que els prohoms de la Transició volien oblidar.
Alguns simplement vam obviar, com el mateix Santiago Carrillo, una determinada manera de ser militants en el Partit Comunista; altres, com Pedro Vega, van adoptar posicions més crítiques.
Un dia, ja immersos en l’anomenada Transició, li vaig proposar escriure Crònica de l’Antifranquisme. Ens en van sortir tres volums, dels quals ell va aportar la substància principal, la molt rica història d’un PCE romàntic i heroic contra el franquisme. La dels herois que mai cantaven davant les tortures de la Direcció General de Seguretat i els salvatges de la Brigada Político-Social. La de qui li falsificava els passaports a Santiago Carrillo, passaports i documents d’identitat falsos, però indetectables en la seva falsedat i les fotografies de la qual aconseguíem en els arxius d’aquell PCE que ja res té a veure amb l’actualitat.
Perdoni vostè, doncs, si li parlo d’una història remota, que tant Pedro Vega com jo ens vam obstinar a superar quan comprovem que aquella història romàntica de lluita contra el franquisme ja res tenia a veure amb la realitat d’una democràcia naixent. Un dia li vaig dir a Carrillo: “Escolta, Santiago, que jo no em sento comunista”. “Doncs jo tampoc”, em va dir el vell santó del PCE. “I llavors què fem?”, vaig preguntar jo. “Tu no ho sé, suposo que marxaràs del partit” —em va dir Carrillo— “a mi, suposo que acabaran fotent-me’n fora”.
Al final, la vella guineu va resultar profètica. Es va dispersar bastant la força clandestina del comunisme. Pedro, que va acabar avorrint Carrillo, reia bastant quan li explicava aquesta història. “Segur que va ser així?”, em deia. “Segur”, li responia. Després ell, que havia viscut molt més de prop tot allò, va escriure Els heretges del PCE, i jo sabia de la seva profunda ferida, dissimulada com a distanciament.
Li vaig presentar en Miquel Roca i Junyent i es va convertir en el seu cap de premsa parlamentari. Eren molt uns altres temps, i Roca va ser un gran aliat de Felipe González en la transformació, crec que per a bastant bé, del país. I em sembla que Pedro va fer aquí una molt bona feina perquè era persona conciliadora a la qual els conflictes provocaven aversió.
Després vam fer moltes coses junts, entre elles algunes sèries de televisió parlant sobre l’exili que tants espanyols van haver de sofrir. Eren uns altres temps i altres televisions: avui, aquells programes d’Estadio TV, o Documentos TV potser no tindrien tant d’èxit.
Ens vam distanciar, ens vam tornar a acostar. Pedro era un home irrepetible. Fa unes hores, una familiar d’ell em va colpejar: “Pedro ha mort de sobte”. Feia anys que només ens vèiem a Barcelona, on ell vivia una vida només parcialment connectada amb el periodisme. Mai parlàvem del passat, de tantes coses compartides i confrontades.
Quan vaig rebre un Whatsapp sobre la seva defunció, acabava d’enviar-li un missatge tractat de concertar amb ell una cita vacacional en el nostre Santander natal. La pròxima vegada, ens veurem en el món indefinible dels qui van tractar de fer un món més habitable per als seus nets, que és una cosa que en més una d’una ocasió havíem parlat.