Si Puigdemont té una foto amb Yolanda Díaz, Junqueras té una trucada amb Pedro Sánchez. Així està el marcador de les negociacions per la investidura entre Junts i ERC. En la lligueta també hi ha Sumar. Els de Díaz han fet un acostament tan visible a Waterloo i una escenificació tan intensa dels seus treballs preparatoris de la llei d’amnistia –marcats per la manera de treballar de Jaume Asens, que és jurista i s’envolta de juristes– que ja s’ha endut uns quants clatellots d’ERC, l’últim dels quals ha sigut de Gabriel Rufián, que els ha advertit amb el seu to desafiant que ells no necessiten intermediaris per parlar amb el PSOE.
La batalla de relats és important en qualsevol negociació política, i aquesta vegada és essencial. Tots els actors estan fent coses que fins ara no havien fet, de manera que han aconseguit instal·lar en l’imaginari col·lectiu que aquesta vegada és diferent. Per això tothom amaga tant com pot les seves cartes. Sumar és qui més les ensenya, però també ha fet intents, poc reeixits, de fer creure al PSOE que no té els seus vots garantits. Sense saber què és el que hi ha de cert i de sòlid, gestos com el català al Congrés i la petició del govern espanyol perquè també sigui oficial a la UE alimenten la idea que s’està apujant el preu de la investidura. I, lluny de trencar-se el clima de negociació, l’actitud de tots plegats és assimilable a la que va tenir Josep Tarradellas el 1977, després de la seva primera reunió amb Suárez, de la qual va dir que havia estat “molt cordial, molt agradable” malgrat que en sortia enfurismat.
Per aquest camí s’ha arribat a la convicció col·lectiva, fins i tot a Madrid, que l’amnistia –que fa mesos semblava impossible– és viable i fins i tot probable. De la mateixa manera que va passar amb els indults. Però falta el gran salt, que seria veure si l’independentisme pot aprofitar la vanitat de Pedro Sánchez, que ha crescut a mesura que aconseguia fites –començant per ser secretari general del PSOE–, per arrossegar-lo a creure que podria ser el David Cameron espanyol. No sembla gens fàcil instal·lar en la seva ment la idea que podria ser l’home que s’atrevís a pactar un referèndum a Catalunya, encara que fos –òbviament– amb l’objectiu d’aconseguir que el ‘sí’ perdés. Espanya no és el Regne Unit i aquest dijous, Día de la Hispanidad, el mateix Sánchez ho ha comprovat, amb l’escridassada que li ha caigut a la desfilada militar només perquè sembla que està negociant l’amnistia, res més. El preu per al PSOE de parlar d’autodeterminació sembla inassumible. Per tant, l’independentisme ha de calcular el preu al revés, què li costaria pactar amb el PSOE, si no és que Pedro Sánchez fa una conversió improbable i es transforma en David Cameron.
