Sembla que el candidat del PSC a la reelecció, José Montilla, serà el primer president de la Generalitat en actiu a proposar un cara a cara amb el seu principal rival, en aquest cas amb el convergent Artur Mas. Ho va dir Montilla als micròfons de Jordi Basté, a RAC-1. Sembla, però, que l’èpica montillista és menys èpica perquè l’entorn de Mas havia demanat feia dies aquest cara a cara al cap de campanya socialista, Jaume Collboni. És igual. Sigui com sigui, hi haurà cara a cara. Els dos únics candidats que poden presidir la Generalitat, José Montilla, cap de cartell del PSC i líder visible de l’actual govern d’Entesa, o govern de progrés o, senzillament tripartit-2 format per socialistes, ERC i IC-V, i Artur Mas, de CiU, tindran l’oportunitat de contraposar els seus projectes de futur: els tangibles i els intangibles.
D’entrada, cal fer dues reflexions. Primera: fa l’efecte que les enquestes que atribueixen a Mas una majoria espatarrant que frega la majoria absoluta no se les creu ni el líder de CiU. Si aquesta majoria estigués tant clara segur que no arriscaria en un camp, el cara a cara, on l’únic que hi pot perdre és el que va davant, en aquest cas, ell. Segon: ningú diria que el candidat Montilla es creu les seves pròpies afirmacions segons les quals els socialistes seran els vencedors dels pròxims comicis. Sinó, no aniria tant a la desesperada. Sobretot, perquè el grau de notorietat, presència i quota mediàtica (premsa, ràdio, televisió i internet) que li atorga el fet de ser el president de la Generalitat és a anys llum de la que podrà aconseguir el seu rival. Està clar, doncs, que Mas no té gens clar que pugui guanyar amb comoditat –amb la majoria suficient per evitar que es reeditin altres alternatives– i pensa que és millor prestar-se a un cara a cara amb Montilla, i que el líder socialista tem que, a més de no guanyar –recordem-ho, és president de la Generalitat gràcies a la decisió dels seus socis de tripartit però no al suport majoritari de la població de Catalunya—pot treure els pitjors resultats de la història del seu partit.
Malgrat tot, el debat –si finalment es fa—promet ser alliçonador. Veurem cara a cara no a la totalitat de les sensibilitats polítiques del país, però sí a aquelles dues formacions que representen la immensa majoria dels catalans. El món convergent i el món socialista són els dos pilars sobre els que s’aguanten els fonaments socials, polítics i institucionals d’aquest país. Des del punt de vista social i polític, CiU no solament ha aconseguit no desaparèixer de l’espectre polític com aventuraven alguns, sinó que ha mantingut i incrementat el nombre de votants que confien en la seva proposta de govern. I tot això, que encara té més mèrit, sense governar la Generalitat, ni les diputacions de Barcelona, Lleida i Girona; ni els ajuntaments més poblats de Catalunya tret del de Sant Cugat. Un cas diferent és el PSC de l’era Montilla; un partit menys tranversal que el que havien representat Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Raimon Obiols o Joan Raventós, en progressiu retrocés electoral però que, malgrat tot, continua sent un partit de govern a Espanya (Carme Chacón, ministre de Defensa, i Celestino Corbacho, ministre de Treball), i a Catalunya on controla la Generalitat, la Diputació de Barcelona, Lleida i Girona; els ajuntaments de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Hospitalet, Badalona, Mataró, Reus etc.
Públicament, Montilla i Mas es partiran la cara a la catalana que és aquella manera educada i gens estrident de debatre, vaja el que alguns denominen mètode oasi català, però ho esquitxaran amb dosis de joc brut a l’espanyola (vídeos, dossiers i intoxicacions diverses) per evitar perdre més vots el primer, per guanyar-ne el màxim, el segon.
I és que la campanya i el cara a cara són vitals per Montilla i Mas; pel PSC i per CiU. En el primer cas, els socialistes temen que la pèrdua de la Generalitat sigui el primer esfondrament del seu edifici de poder total que fa més de 30 anys que dura a diputacions i ajuntaments. I Mas sap que aquesta és la seva darrera oportunitat per arribar a presidir la Generalitat i per portar al seu partit a les institucions que mai ha governat: ajuntament de Barcelona, Diputació, i principals ajuntaments. Tots dos poden passar del tot al res.
Al país també li anirà be contrastar, contraposar i sospesar els dos models, les dues propostes i les dues persones. I triar quina li pot ser més útil. Clar, i després esperar que els resultats no es desvirtuïn amb pactes de despatx!
