Introducció
Vivim en un món convuls i, ara, sembla que ens pot tocar viure una època de reculada cap a temps més foscos, marcats per la violència, l’autoritarisme, la submissió i les autocràcies absolutistes. Davant d’aquest panorama, costa no mirar enrere i recordar què va significar el segle de les llums: aquell temps en què la raó, el coneixement i la llibertat de pensament es van convertir en eines poderoses per transformar la societat i alliberar-la de la ignorància, la superstició i l’absolutisme.
Va ser aleshores quan van néixer conceptes fonamentals que encara avui defineixen la civilització moderna: els drets humans, la llibertat d’expressió, la igualtat davant la llei, la tolerància religiosa i la separació de poders. Idees que van inspirar la Revolució Francesa, amb els seus principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquell esperit va marcar profundament la cultura política i social dels segles posteriors i va donar forma als valors que sustenten les anomenades democràcies.
Tanmateix, avui, tot això sembla trontollar. Allò que crèiem superat —la raó de la força, els trets autoritaris, la manipulació del poder— torna a aparèixer, sovint disfressat de normalitat (i de legalitat, només faltaria!), amb la consegüent pèrdua de drets i llibertats individuals i col·lectives, així com amb la reculada de molts avenços socials que tant d’esforç i anys de lluita han costat.
Ens havíem convençut que aquell passat fosc havia quedat enrere, que el progrés era irreversible, que ja era un fet consolidat. Ens ho repetien polítics, mitjans, tertulians i opinadors: “Vivim en democràcia”, deien, i molts ho donàvem per fet.
Però potser ha arribat el moment de pensar de nou què vol dir, realment, democràcia. No com una paraula solemne però buida, ni com una etiqueta per legitimar els estats, sinó com una manera d’entendre i viure la llibertat col·lectiva, que cal defensar i exercir cada dia.
Potser, ara, més que mai, ens cal tornar a il·luminar-nos, com aquells homes i dones del segle XVIII que van creure que el pensament podia ser més fort que la por. Perquè potser el perill més gran no és perdre la democràcia, sinó deixar de pensar-la.
És, doncs, per això —i per veure com ens en podem sortir d’aquest atzucac on ens ha dut el col·lapse de la política— que aquest article serà el primer d’una sèrie de tres en què parlarem, des de diferents perspectives, de la democràcia.
La Demòtica
La demòtica és l’art i la pràctica de posar el poble al centre de la vida política. No és un sistema ni un òrgan institucional, sinó la dimensió viva i relacional de la democràcia, que permet a la ciutadania participar, deliberar, controlar i transformar les decisions que l’afecten. Quan reduïm la democràcia només a partits, eleccions i institucions, la nostra visió esdevé incompleta i esbiaixada. Aquest enfocament converteix la democràcia en una successió de rituals —votar, delegar poder, gestionar l’Estat— que sovint només aparenten participació, sense garantir que el poble sigui realment protagonista de les decisions que el concerneixen.
La demòtica posa l’accent en la participació activa i directa: en la deliberació, el control social i la corresponsabilitat col·lectiva. Sense ella, la democràcia es buida de contingut. Les institucions poden funcionar, però sense demòtica no reflecteixen ni garanteixen la sobirania popular.
Si la política és l’estructura, la demòtica n’és l’alè: sense ella, la política corre el risc d’esdevenir jeràrquica, autoritària o clientelista. I altrament, sense política, la demòtica seria ineficaç, ja que necessita estructures i instruments institucionals perquè la participació tingui un impacte real.
La democràcia és, per tant, la trobada entre política i demòtica: unes estructures capaces de governar i una ciutadania capaç de decidir, controlar i intervenir. Quan la política s’alinea amb la demòtica, la democràcia deixa de ser un ritual per esdevenir un procés viu i compartit.
La demòtica no substitueix la política, però la complementa, garantint que les decisions siguin fruit d’un exercici autèntic del poder popular. Així, la democràcia deixa de ser una estructura estàtica per convertir-se en una pràctica que es construeix i es renova constantment. La política aporta estructura, decisió i gestió; la demòtica garanteix que el poble sigui protagonista real, que pugui influir, controlar i transformar la societat de manera contínua. Política i demòtica es necessiten mútuament: la primera aporta estructura i gestió; la segona, vida i sentit. Quan totes dues col·laboren, la democràcia floreix plenament.
Aquesta visió va ser formulada amb profunditat per l’amic, company i mestre Lluís Maria Xirinacs. Ell va entendre que la democràcia no podia reduir-se a institucions ni a eleccions: calia que les persones fossin protagonistes actives de la vida col·lectiva. D’aquí sorgí el concepte de demòtica, que definia com “l’art i la pràctica de posar el poble al centre de la decisió”, promovent assemblees, consells i accions no violentes perquè la ciutadania exercís un control efectiu sobre la societat.
Per a Xirinacs, la demòtica complementava i alhora qüestionava la política institucional. No era un sistema formal, sinó una manera de viure i practicar la democràcia cada dia, transformant les estructures de poder perquè fossin realment al servei del poble.
La seva trajectòria —d’acció pacífica, mobilització social i defensa radical de la sobirania popular— n’és una expressió viva. Per a ell, la democràcia no era una forma, sinó un procés; no un règim, sinó una experiència compartida.
La demòtica és l’eina que permet fer efectiva aquesta democràcia viva, més enllà dels partits, dels estats i de les formalitats electorals. Xirinacs la representava com un “arbre de les assemblees”: les arrels són la ciutadania; les branques, les assemblees i els moviments socials; i les fulles, les accions concretes que en neixen. Per avançar demòticament, proposava instruments com ara assemblees locals, consells ciutadans, consultes, iniciatives populars i moviments veïnals que permetessin influir de manera efectiva en la política i reforçar el control social del poder.
El valor més profund de la demòtica, segons Xirinacs, rau en la relació que estableix entre les persones: reconèixer-se com a iguals, respectar les diferències i actuar conjuntament per construir consensos. Sense demòtica, la democràcia es redueix a formalitats buides; amb ella, esdevé un procés constant, participatiu i responsable, que garanteix que el poder del poble sigui real i que la societat pugui decidir i transformar el seu futur de manera compartida.
Vivim temps difícils i complexos, tant a Catalunya com al món. El futur s’omple d’incerteses i de perills per avançar en el camí de la democràcia. La política institucional, tal com està concebuda, és ara mateix incapaç de revertir aquesta situació o, si més no, es mostra insuficient per garantir un progrés real. Per això, la via més necessària és la demòtica: situar el poble al centre, crear espais on la participació, la deliberació i el control ciutadà siguin reals i efectius, i evitar que partits o altres poders monopolitzin la representació popular.
Què és realment la democràcia?
La paraula democràcia vol dir, literalment, “poder del poble” (del grec demos = poble, kratos = poder). Però el seu significat profund va molt més enllà de l’etimologia. Implica que el poder i les decisions que afecten la vida col·lectiva no pertanyen a una minoria, sinó a totes les persones. Ningú no pot governar sense el consentiment dels governats, i tothom té dret a participar en la construcció del futur comú.
Hi ha, però, molta confusió. Sovint s’associa la democràcia només a eleccions, institucions o drets formals. Però no es tracta només de votar o elegir representants: la democràcia és una forma de convivència basada en la llibertat, la igualtat i el respecte. Exigeix participar activament, deliberar, compartir responsabilitats i cuidar el bé comú. És, en el fons, una manera d’entendre la vida en comunitat: reconèixer la veu de tothom, escoltar les diferències i decidir junts. És el contrari de la imposició o la indiferència, i és la pràctica que garanteix que el poble sigui realment protagonista del seu destí.
Per això, la democràcia no és un instrument ni un objectiu polític, sinó una manera d’estar junts al món, de reconèixer-nos com a éssers lliures i iguals. És una qualitat de la vida col·lectiva, no una estructura tancada que es pugui etiquetar o controlar.
Sovint, polítics, periodistes, tertulians i opinadors utilitzen la paraula democràcia indegudament, ja sigui per ignorància, desinterès, conveniència o interès propi. Però la paraula democràcia no és un adjectiu, ni es pot adjectivar. És un nom, un substantiu viu que designa una relació de poder compartit entre les persones.
Dir “estat democràtic”, “policia democràtica” o “mitjans democràtics” és una simplificació —o una apropiació— del concepte. L’estat, la policia o els mitjans són instruments: no poden ser democràtics per si mateixos. La democràcia no és un instrument, sinó una relació viva de poder compartit. No qualifica el poder: el qüestiona. No legitima les institucions: les obliga a retre comptes davant la ciutadania. Quan s’adjectiva la democràcia —liberal, representativa, orgànica, popular o cristiana—, el que realment es fa és limitar-la, domesticar-la, convertir-la en una forma institucional concreta, sovint subordinada a una ideologia, a un model de poder o d’economia determinat. La democràcia no és un estat que s’assoleixi, sinó un procés que es practica. No és un règim, sinó un moviment: l’exercici col·lectiu de reconèixer l’altre com a igual en la presa de decisions que ens afecten a tots. No és una estructura que es posseeix, sinó una experiència que s’exerceix i es renova cada dia.
Parlar de democràcia com d’una cosa que es té és poc útil i enganyós, perquè no és ni automàtica ni garantida. El que realment importa és treballar per construir-la i reforçar-la cada dia, fent possible que la ciutadania pugui exercir de manera efectiva el seu poder col·lectiu i influir realment en les decisions que l’afecten.
Per a què la democràcia?
Necessitem la democràcia perquè garanteixi que la nostra veu compti i que el poder estigui al servei de tots, no d’uns pocs. Que ens permeti decidir col·lectivament sobre el nostre futur, protegir els drets i les llibertats individuals i compartir responsabilitats. Sense democràcia, les decisions importants poden imposar-se sense control ni participació; amb ella, podem intervenir activament i donar forma al món que compartim. És essencial per crear espais de confiança, diàleg i corresponsabilitat, on les persones puguin expressar-se, escoltar-se i influir realment en la vida col·lectiva. Ajuda a prevenir els abusos de poder, la concentració de riquesa i les desigualtats, i proporciona instruments per reclamar justícia, transparència i equitat.
Ha de servir perquè el poder i les decisions que afecten la vida col·lectiva siguin de tothom i no d’uns pocs, cosa que permet deliberar, decidir i actuar junts, cuidar el bé comú i qüestionar el poder quan s’allunya de les necessitats col·lectives. Fa que la societat esdevingui conscient i protagonista del seu futur, garantint que ningú governi sense consentiment i que tothom pugui influir activament en les decisions que afecten la seva vida.
També ha de servir per assegurar la llibertat col·lectiva, la participació real i la responsabilitat compartida, perquè la societat no sigui només espectadora, sinó creadora i gestora del seu propi destí. És necessària perquè sigui possible viure en llibertat i construir una societat on cadascú pugui ser protagonista del seu destí i del bé comú. Sense democràcia, no hi ha manera de garantir que les decisions col·lectives reflecteixin les necessitats, aspiracions i valors del poble. Aquí és on té un paper clau la demòtica, que n’és l’expressió més viva: perquè la democràcia no pot ser només representació, sinó participació real. La demòtica és la garantia que la democràcia no sigui un decorat, sinó una realitat viscuda; que el poble no sigui espectador, sinó autor del seu destí.
