Una mica com quan el jove es planteja emancipar-se, o quan el membre de la parella decideix que vol fer vida tot sol, arriba l’hora de parlar entre nosaltres si el que volem, el que volem de debò, és trencar ara amb l’Estat. L’admissió a tràmit de la proposició de llei sobre la independència permetrà que, per primera vegada, al nostre Parlament es debati sobre aquest concepte. Durant massa anys n’hem parlat en els mitjans, en declaracions polítiques extraparlamentàries, en entrevistes, en debats televisius… però mai en seu parlamentària, mai de forma institucional, mai en l’espai que representa la sobirania (és un dir) popular. En efecte això era un dèficit, una anomalia, ja que no es poden tancar les portes de la cambra de representació popular a un debat que s’ha escampat als pobles i ciutats. Per tant, benvinguda l’admissió a tràmit i gràcies als membres de la mesa que l’han fet possible: en especial als de CiU. Un record especial també per a Montserrat Tura, que hi ha votat en contra però que (això sí) vol ser la reina de la participació en primàries de partit.
Ara bé: debatre vol dir debatre. Estic fart dels opinadors o dels ciber-comentaristes que s’ofenen o s’enfaden si no escrius l’article tal com ells volen, o si no senten el polític en qüestió dir exactament el que ells volen sentir. Gent que no admet raonament, que no admet argumentació, que no admet espera ni matís: gent que només vol sentir-te dir “cal proclamar la independència ara mateix, de forma unilateral”. Gent per qui qualsevol altra cosa, qualsevol altra frase, qualsevol però, equival a traïció o a avorriment. Gent que busca brega, que és sorda i cega a altres visions, que creu que per a considerar-se nacionalista o sobiranista o independentista cal fer fil per randa allò que ells marquin i quan ells ho marquin. Gent repartidora de carnets de puresa o amb ganes de deixar en evidència els altres, només per a diferenciar-se com els més “valents” de tots. Quan això, de valent, té ben poca cosa. Per a la valentia cal un mínim de solidesa. Un mínim de flexibilitat, d’enfrontar-se al món, de construir realitats i no només idees.
Al Parlament podrem veure un debat que anirà més enllà de les idees, perquè s’hi parlarà de la realitat. De la realitat del país i dels partits, del que és possible i el que encara no, del que és aconsellable i del que encara no, del que podem realment fer tots junts i del que només és una eina per a guanyar protagonisme. Veurem clarament la diferència no entre els purs i els impurs, sinó entre els qui manipulen el concepte “independència” només per a la pròpia glòria i els qui realment se la prenen seriosament. I prendre-se-la seriosament és debatre-la sense pretendre, d’entrada, que només hi ha una resposta possible. Catalunya ha de ser sobirana per a decidir el seu futur: evidentment. I els partits polítics catalans, amb llibertat absoluta i sense condicionants ni xantatges, també ho han de ser.
