El relat de l’oasi socialista que havia d’oferir als catalans un autèntic paradís social i polític despré d’anys de disbauxa independentista comença a fer aigües. La pel·lícula de terror de Rodalies que no acaba mai, però també que metges, mestres i professors, sectors clau de l’estat del benestar, estan en peu de guerra, són senyals claríssims d’alerta que aquesta estabilitat i pau social que proclama el Govern de Salvador Illa és també terriblement fràgil. Tot grinyola a la vegada quan semblava que el PSC navegava amb placidesa al palau de la Generalitat amb un independentisme trencat que no té traces de presentar batalla electoral per molt de temps.
Però aquest context d’inestabilitat és circumstancial ni exclusiu d’unes soles sigles polítiques. No parlem de reivindicacions noves ni de conflictes sobrevinguts. Fa anys que s’arrossega i també s’ha viscut en temps de governs independentistes. Mestres desbordats per ràtios elevades, manca de recursos i canvis constants. Metges cremats per la sobrecàrrega assistencial. El diagnòstic és conegut: el que falla és la capacitat de resposta, mani qui mani. La diferència entre governs és fins a quin punt hi ha voluntat de reconstruir i confrontar amb l’Estat, o de fer que res no canviï per evitar xocs institucionals.
En tot cas, el problema no és només qui governa Catalunya, és amb quines eines governa. I l’eina que ara mateix té el Govern de Salvador Illa, i que accepta de bon grat, és un sistema autonòmic amb un finançament insuficient que limita, retalla i encalla qualsevol solució de fons. El PSC aquí i el PSOE a Madrid. Governs en sintonia, sense el soroll de la confrontació institucional dels últims anys. En teoria, l’escenari ideal per desencallar problemes històrics. Però la realitat desmenteix la teoria. Ni tan sols amb governs “amics”, Catalunya aconsegueix sortir del bucle. Els problemes es repeteixen, els conflictes tornen i el malestar creix.
En realitat, no protesten només mestres, metges o usuaris de Rodalies. És una protesta global que esclata per un model que no dona més de si. I quan els pilars fallen, no hi ha relat que ho aguanti. Amb amics a Madrid o sense. Si Catalunya no té eines per gestionar el seu estat del benestar, ja pot se president el Papa de Roma, que no se’n sortirà.
