El procés de desaparició de la llengua catalana és imparable, i el més trist és que no és pas per efecte de la persecució sistemàtica espanyola que fa tres segles que dura i que mai no s’ha aturat, sinó per efecte dels pactes inconfessables d’un sector de polítics catalans a Madrid. Estem parlant d’un pacte que es carrega l’únic espai en el qual la llengua catalana mantenia fins ara, ni que fos només una mica, el rang de llengua vehicular: l’escola. Ara aquest espai, fruit del pacte ERC-PSOE-Podemos, també salta pels aires. Junts per Catalunya ha fet bé de desmarcar-se’n, perquè és sagnant per a la llengua catalana. I si encara té dubtes, que sàpiga que claudicacions com aquesta queden per sempre en el registre de la història. Quant a la CUP, fa bé de blasmar l’acord. Però hem de tenir clar que cap desmarcada ni cap blasme trauran la llengua catalana de la ratera que suposa aquesta operació. La llengua catalana, per sobreviure, necessita menys discursos mediàtics i més acció conseqüent. I aquesta acció conseqüent implica tots els sectors socials. La llengua és cosa de tots, deia un vell eslògan, i és ben cert. Tots en som responsables, cadascú en el seu àmbit. Si el poble català no defensa la seva llengua, qui ho ha de fer? Una llengua permanentment assetjada que no té ningú que la defensi, mor.
Però aquesta defensa té un responsable màxim: el govern del poble assetjat. És, doncs, el govern de Catalunya qui té el deure de mantenir-se impertèrrit fins a les últimes conseqüències davant les ordres, les amenaces i els deliris de l’assetjador, atès que la llengua és l’ànima d’un poble i Catalunya no s’explica sense la llengua catalana com no s’explica cap poble sense la llengua que articula el seu pensament.
Això significa que cal que prenguem consciència de la gravetat de la situació, perquè el pacte infame de Madrid consisteix a fer realitat precisament allò que el nacionalisme espanyol feia tants anys que perseguia: convertir la llengua espanyola en llengua vehicular a l’ensenyament català. Ara ja ho tenen. El pacte de Madrid ho fa realitat. Però per no posar en evidència la part catalana, la seva materialització es portarà a terme de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, per mitjà d’un discurs negacionista que entabani la militància, que freni la fuita de vots i que amagui la covardia i la submissió. Se’n recorda, el lector, de les moltes vegades que ens han dit que les “noves” disposicions blindaven la llengua catalana a l’escola? Se’n recorda? És una cantarella d’anys. Doncs bé, el que tenim és la collita d’aquella immoral mentida.
Ara fa uns dies, una veu d’Esquerra Republicana blasmava per ràdio la concentració de mestres davant la seu del seu partit i els deia que no és allà, sinó davant del TSJC, on s’haurien de concentrar, ja que l’ordre contra la llengua catalana parteix del TSJC, no pas de la Generalitat. El tertulià amagava dues coses: en primer lloc, que l’origen del decret d’imposició de la llengua espanyola no és ni molt menys el TSJC. Si l’origen fos aquest, rai! El TSJC només és un dels molts instruments de l’Estat per anorrear la llengua catalana; i en segon lloc, que la Generalitat té l’obligació indefugible de defensar la llengua i l’escola de tots els atacs que rebin. És justament l’incompliment d’aquesta obligació el que els mestres retreuen a Esquerra Republicana i al seu pacte de Madrid: que els deixi sols davant de l’Estat tot deslliurant de responsabilitats el Govern en cas que es mantinguin lleials a la llengua i no compleixin el decret. Ras i curt: el pacte traspassa al ciutadà la responsabilitat del governant.
Un dels fonaments de la immersió lingüística era que partia d’una evidència: l’estat d’inferioritat de la llengua catalana amb relació a l’espanyola, una inferioritat que calia capgirar a l’escola perquè només així, només fent del català la llengua vehicular, es podia garantir el seu ple coneixement per part de l’alumnat. Però és prou sabut que aquesta immersió, per deixadesa de la Generalitat, fa molts anys que no la supervisa ningú i el seu compliment ha quedat circumscrit a la fermesa d’una part de la docència. Només cal mirar els milers de persones teòricament escolaritzades en la immersió que són absolutament incompetents en llengua catalana. Ni la parlen ni l’escriuen. Tot plegat ens porta a les xifres d’estat d’alarma que publicava recentment la Plataforma per la Llengua: en els darrers quinze anys la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants i està en caiguda lliure fins al punt que només un 32,4% de la població parla habitualment en català i només un 7,5% de les sentències són en català, la xifra més baixa dels darrers quinze anys.
Doncs bé, el pacte d’ERC-PSOE-Podemos esborra la Llei de Política Lingüística i dinamita l’únic reducte que encara tenia la llengua catalana per evitar convertir-se en llengua residual. Que ningú no caigui en el parany d’un suposat 25% d’espanyol davant d’un 75% de català perquè és rotundament fals. Fins i tot els alumnes suposadament catalanoparlants parlen en espanyol amb els seus companys suposadament hispanoparlants, una submissió apresa, aquesta, que es reprodueix en tots els àmbits de la societat. La maniobra del 25%, per tal de fer creure que no és la llengua catalana la que està al caire de l’extinció, sinó l’espanyola, té un objectiu clar: atorgar a aquesta darrera l’estatus de llengua vehicular. Aquesta és la Operación Cataluña que Pere Aragonès i el conseller Cambray han pactat a Madrid. Fixem-nos com en canten les excel·lències Salvador Illa, Jèssica Albiach i Ada Colau. Tinguem present que cap colonització és possible sense el col·laboracionisme d’una part dels colonitzats. Per això els crits i les pancartes davant de la seu d’Esquerra Republicana deien literalment “ERC traïdors”. Aviso, això no obstant, que aquest atac a la llengua no és res –res!– comparat amb el que ha de venir.
Senyor Pere Aragonès, la llengua catalana no es promou amb falques publicitàries per fer veure que es fa alguna cosa, la llengua catalana es promou fent-la imprescindible en totes les escoles del país i protegint-la com el que és: la llengua pròpia de Catalunya. Àngel Guimerà sentiria vergonya, si veiés el que vostès han fet. Poso Àngel Guimerà com a exemple de fermesa i d’actitud perquè el 1895, en esdevenir president de l’Ateneu Barcelonès, va pronunciar la seva conferència en català desobeint totes les prohibicions que l’obligaven a fer-la en espanyol. De res no van servir les amenaces i sancions econòmiques de la “justícia espanyola” ni les pressions d’alguns socis tan submisos com els polítics catalans que avui s’agenollen davant Madrid. Àngel Guimerà es va mantenir impertèrrit i va fer la conferència en català. Amb totes les conseqüències. Amb totes. D’aquells dies, ja en fa més d’un segle, concretament cent vint-i-set anys, però tot sembla indicar que hi tornem. Sense en Guimerà.
72 
9 
