Mariano Rajoy porta dos dies seguits fent declaracions. Increïble. Abans d’ahir va dir que no hi haurà eleccions plebiscitàries, sinó autonòmiques i, ahir, va tornar a acostar-se als micròfons per afirmar, solemnement, que tampoc no hi haurà independència de Catalunya, sinó que tot continuarà igual. De fet, ho podia haver resumit en una sola frase i sense sortir del plasma: A Catalunya no està passant res. El ministre de les coses dels catalans, José Manuel García-Margallo li ha donat la raó quan ha comparat Mas amb Tsipras. Segons ell, els grecs han impostat tant que, al final, no han negociat res i als catalans els passarà el mateix. No hi haurà peix al cove, ve a dir.
Per contra, l’unionisme català està repicant totes les campanes. “És el desafiament més greu a la unitat d’Espanya!”, clamava, ahir, Alícia Sánchez-Camacho. des de les desèrtiques sales del Senat. Aparentment, no li havia arribat el missatge de Mariano Rajoy. Ciutadans també preveu l’apocalipsi i al PSC, des dels acords d’Àngel Ros, ja no li fa vergonya situar-se fora del catalanisme polític i reorientar les aliances. Tots ells intentaran, si els és aritmèticament possible, un pacte a la lleidatana.
Però qui més desconcertat està és el magma Sí se puede. Són ells que han de decidir si se’ls ha de comptar dins del bloc unionista, amb el PSC, Ciutadans i PP o, per contra, estan més a prop de l’àmbit independentista. De moment, només critiquen la llista de Raül Romeva i això, per si sol, ja és un indicador molt clar. O sigui que, qui sap, potser algun dia el pacte a la lleidatana encara es podria ampliar.
