Que Ciutadans i Podem van néixer per liquidar l’independentisme i garantir la unitat d’Espanya ja només ho neguen els quatre gats que encara els voten. En coherència amb aquesta missió, han de fer veure que Catalunya és una insignificància: d’aquí que li neguin tots els drets. Un cop fet, els seus dirigents ja poden dimitir i els dos partits, desaparèixer: a diferència dels independentistes, han posat el seu país per davant del partit. Missió complerta.
Pablo Iglesias va aparèixer en escena política en una conjuntura crítica per a Catalunya: dos anys després de la sentència de l’Estatut, en què fins i tot el president José Montilla va sortir a manifestar-se darrere d’una pancarta on hi deia “Som una nació, tenim dret a decidir”. Un moment, el 2012, en què l’independentisme va començar a treure milions de persones al carrer i va obligar als partits polítics al Parlament a incorporar als seus programes la seva postura sobre el que van anomenar dret a decidir en comptes de dret d’autodeterminació, com està reconegut internacionalment. Aleshores, el bipartidisme a Espanya semblava exhaurit, i podia ser catalitzador de la independència de Catalunya. I calia fracturar-lo. Iglesias va ser una eina per a aconseguir-ho.
Bressolat pels grups mediàtics espanyolistes esgarrifats amb el que estava passant a Catalunya, com ara Mediapro; Mediaset i Atresmedia, que el van catapultar dos anys més tard a les eleccions europees, calia que busqués el pòsit electoral entre els partidaris d’aquest dret a decidir, que es trobaven en l’antiga Iniciativa per Catalunya, i també en alguns sectors de l’esquerra independentista, que tenien complicitat amb el 15M, moviment a qui deia voler representar. Per això va donar suport, sense reserves, al 9N, fins i tot sense el suport de l’Estat. No tenir responsabilitats de govern en aquell moment li permetia fer-ho.
Amb aquest discurs, Pablo Iglesias, va poder apuntalar Podemos durant tots aquests anys, la bossa més important de vots del qual sempre ha estat Catalunya i les anomenades comunitats històriques, amb unes aspiracions més properes a les dels catalans que les de la resta. Però per entregar aquest capital a qui havia de fer la feina bruta de reprimir el moviment independentista, el PSOE, havia de modelar el discurs. D’aquí que fos l’únic partit a Catalunya que va començar a demanar, sense reserves, el vot ètnic (com el de Nou Barris), i que arribés fins i tot a criminalitzar l’independentisme, culpant-lo de l’ascens de l’extrema dreta i justificant la repressió com ho va fer en aquesta edició del FAQS una setmana després del referèndum de l’1 d’octubre. La cirereta del pastís la tenim en una alcaldia de Barcelona acceptant els vots del deporte-gitanos de Manuel Valls per evitar una alcaldia independentista.
Pablo Iglesias no ha fet tota aquesta feina sol. Ni tan sols només amb la complicitat dels poders fàctics de l’Estat, com el mateix Rei, amb qui va passar de la confrontació al compadreig. Ho ha fet gràcies a l’esquerra independentista catalana, que ha contribuït a publicitar el seu discurs que una Espanya republicana és possible sense donar la clau de l’autodeterminació a Catalunya. Ho acabem de veure amb Madrid: resulta que ara ens enduem una sorpresa perquè la capital d’un Estat de dretes és de dretes, quan la mateixa existència d’aquesta entitat política anomenada Comunidad de Madrid és un invent d’aquest Estat per imposar el café para todos de la Transició que (creien) tancava la porta al fet diferencial dels Països Catalans, Euskal Herria i Galícia.
De la mateixa manera que l’estratègia de Ciutadans ha inclinat el tauler polític unionista, fent que el PP torni a ser percebut com un partit de govern a Espanya per l’amenaça de VOX que pugui contenir l’amenaça independentista, Iglesias ho ha fet amb el tauler independentista. Esquerra i la CUP l’han comprat fins a tal punt que els primers van apostar per un líder mediàtic castellanoparlant com Rufián que ha acabat per comportar-se com un militant més de Podemos i els segons s’han presentat per primer cop a la història a les eleccions espanyoles i es passen el dia parlant de derrocar la monarquia, és a dir, de reformar Espanya. Tot plegat, culminat amb un PSC que, com el PP a Madrid, ha tornat a ser percebut per més de 650.000 catalans com un partit de govern a Catalunya.
Ja no es parla d’independència a curt termini i els polítics exiliats i empresonats es dediquen o bé a negociar les engrunes de l’autonomia o bé a tornar al discurs del “preparem-nos” de la mà del Consell per la República, que ja escoltàvem fa deu anys. Un moment en què, per cert, la Asamblea de Madrid tenía 8 diputats de UPyD i 72 del PP Esperanza Aguirre, que no devien ser d’extrema dreta com ara tots coincideixen que ho són els de VOX i el PP Ayuso.
Pablo Iglesias pot dimitir tranquil. Ha complert la seva missió, com ho va fer el cavall que els grecs van entrar a Troia. Espanya li pagarà excel·lentment els serveis prestats. I probablement ho farà a través de la mateixa subcontracta que fa servir per exercir la repressió: Catalunya. Per exemple, en forma de col·laboracions als mitjans de comunicació per seguir influint en l’opinió pública catalana, i així perpetuar el màxim possible l’èxit que ha assolit, fins que es tornin a requerir els serveis d’algú com ell, i torni a començar tot si tenim una classe política independentista tan mediocre com aquesta.
62 
2 
