Ripoll, El bressol de Catalunya segons el seu lema, sembla que s’hagi convertit en el centre de la política catalana pels 1.400 vots de Sílvia Orriols. Mentre a Barcelona s’està jugant una partida en què l’unionisme intenta impedir per segona vegada consecutiva que hi hagi un alcalde que la consideri la capital de Catalunya i no la segona ciutat d’Espanya, molts sectors estan interessats a posar el focus sobre una població de 10.000 habitants per poder abonar la idea de l’independentisme d’extrema dreta.
Sílvia Orriols no representa l’independentisme, sinó un oportunisme de manual construït amb els elements que té a mà. Un mosaic de cunyadisme fet de pedretes trobades en diversos racons de la capital d’una comarca que se sent oblidada per Barcelona com París ha abandonat la Catalunya Nord, on l’Estat francès intervé per reprimir els alcaldes que volen parlar català als plens però el sistema polític permet, impotent i impassible, que l’extrema dreta hi vagi guanyant poder institucional.
Ningú es preocupa del Ripollès. Barcelona hi envia esquiadors, boletaires i, als pobles més fotogènics de la comarca, propietaris de segones residències. Ningú es va preocupar de Ripoll abans del 17-A. Ni després del 17-A. Ni durant la campanya electoral. Les alarmes han saltat a última hora i s’estan gestionant pitjor que malament.
Amb el rerefons de la decepció dels votants independentistes i en una població que se sent menystinguda, el blanqueig de l’extrema dreta a Espanya per permetre-li que ataqui Catalunya –que els ripollesos veuen cada dia a la tele– és el marc que alimenta l’oportunisme d’Orriols. Pedro Sánchez competint en espanyolitat de mascle alfa en la campanya electoral del 2019 amb el PP i Vox –utilitzant Vox per debilitar el PP i anunciant una cacera contra Carles Puigdemont per no quedar enrere– i, posteriorment, Carmen Calvo agraint a Vox l’ajuda per aprovar el decret sobre els fons europeus que el PP rebutjava són dos moments que il·lustren el llarg procés de normalització de l’extrema dreta espanyola en què ha participat, també, el PSOE. D’aquí surten els 11 diputats que va obtenir el partit d’Abascal al Parlament el 14-F. I els 52 que hi ha al Congrés.
Aquest magma, que fa que sembli que l’extrema dreta és una opció política com qualsevol altra, aplicat a un territori que s’aferra a l’orgull del seu paper en la gènesi de la nació perquè té un present complicat, ha permès una candidatura que fa servir postulats inequívocament xenòfobs embolcallats amb un discurs de defensa de Catalunya. I li ha proporcionat els 1.400 vots que l’han fet guanyadora de les eleccions.
Que l’explicació sigui aquesta, que el fenomen sigui tan específic, no vol dir que no s’hi hagi de fer res. Els partits que han badat abans del 28-M, després de les eleccions, escandalitzats i espantats, només ho han empitjorat. I ara tenen el deure de deixar de ser inoperants, trobar una fórmula que eviti que l’oportunisme d’Orriols arribi a l’alcaldia i, el que és més difícil, governar amb eficiència i sentit de país els pròxims quatre anys. Si no, el 2027 hi haurà una majoria absoluta d’Orriols com ara n’hi ha una d’Albiol a Badalona, on el fracàs dels intents d’aturar-lo només l’han alimentat.
18
