El president del govern espanyol i líder del PSOE s’ha passat part de la setmana apagant incendis al seu partit i l’altra meitat intentant solucionar el trencament amb Junts que deia que no existia i que, a més de no existir, com el gat de Schrödinger, tenia la virtut de no tenir cap efecte. Pedro Sánchez s’ha arrossegat fins a extrems fins fa poc inimaginables, demanant perdó pels seus “incompliments” [sic] a l’home que volia fer portar emmanillat de Brussel·les a Soto del Real.
Res és massa per intentar que els de Puigdemont li tornin a votar coses. Al capdavall, això només és retòrica, és gratis. I, per acompanyar-la, simplement ha activat una mesura que ni se sap per què tenia congelada, perquè encaixa perfectament amb el discurs del PSOE i el PSC: la llei per endurir el Codi Penal espanyol contra la multireincidència amb els furts. Si aquesta decisió és imprudent perquè aprima perillosament la gran frontera entre el preu a pagar per un delicte no violent i els que impliquen violència o intimidació sobre les persones, ja se’n preocuparà un altre, quan s’hagin d’assumir les conseqüències d’un nou cop de volant legislatiu punitivista. De moment, el risc més immediat per a ell és que Podemos li faci la vida impossible, principalment perquè atacar-lo per aquest flanc debilita l’autèntica rival de Pablo Iglesias i Irene Montero, que és Yolanda Díaz, sòcia de govern de Sánchez.
Ara mateix, l’única cosa que vol el president espanyol és mantenir Junts dins del sistema, jugant amb les seves regles del joc. Per això intenta estovar Puigdemont amb reconeixement –acceptant com a interlocutor vàlid aquell qui considerava un delinqüent– i fent servir el llenguatge del sobiranisme quan assegura que vol mantenir el diàleg per a la “resolució del conflicte polític”. No té cap intenció de fer res més enllà d’esmentar aquest “conflicte”. Però, de moment, ja ha provocat l’enèsima baralla en el fang entre Junts i ERC.
L’objectiu de Pedro Sánchez té un nom i el sap tothom. I no és la Moncloa. O no només. És Catalunya, perquè la necessita per mantenir-se a la Moncloa, però també per satisfer l’ambició personal de passar a la història com el polític que va desactivar les reivindicacions nacionals d’aquest país. Necessita una Catalunya com més desnacionalitzada i més desmobilitzada millor. Però per a això no n’hi ha prou d’empènyer cap a la trituradora els partits que van fer el Procés. No mentre la Prosa de combat de Pedrolo arrasi a les llibreries, en vendes i en presentacions que s’omplen de gom a gom.
