La tradició de la paraula “foll” és vella i forta entre valencians. El 1409 fra Joan Gilabert Jofré va fundar a València el centre que ha estat considerat “el primer manicomi de la història”, amb un nom exhaustiu i explícit: Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats. La paraula “deshonrat” és popularment a que més s’adiu al terme castellà “sinvergüenza”. Algú sense honra s’entén entre la gent, més enllà de la Sénia, com algú sense vergonya.
Només un foll del pare Jofré o algú sense gens d’honra poden suportar als plecs de la seua consciència el pes de les 228 víctimes mortals de la dana que va arrasar la comarca de l’Horta Sud el 29 d’octubre de l’any passat. Només un boig o una mala persona poden esmunyir-se de la responsabilitat que se’n deriva.
Dijous dia 10 a l’Ateneu Barcelonès hi va haver la presentació del llibre Els morts de Mazón, de la periodista Esperança Camps. A més de l’autora hi havia tres dones que van perdre persones estimades el dia de la barrancada. Hi havia Dolores Ruiz, que, aterrida i impotent, va veure a Xiva com l’aigua s’enduia el seu marit i dos fills. Dolores només té esma per exigir justícia. “Quin sentit té ara, si no, la meua vida?”. Va ser ella la que el dia del funeral per les víctimes a la seu de València es va adreçar al president de la Generalitat i li va amollar: “Vostè sap què he perdut? El millor de la meua vida. El meu marit, cinquanta-dos anys junts. Tota la vida. I els meus dos fills, un de quaranta-sis i l’altre de quaranta-dos i un fill. Això he perdut en la meua vida pels errors que s’han comès”. “Ho sent, ho sent, ho sent”, només va ser capaç de xiuxiuejar Carlos Mazón. Ho sent de debò?
Dolores Ruiz sembla una dona de batalla quotidiana, que no para atenció a la gestió de la cosa pública, ni als polítics, ni als partits, ni a les institucions. Atén només els detalls d’una vida com qualsevol altra i ara els horrors que li ha tocat patir. Rosa Maria Álvarez, que és qui més va intervenir en la presentació, és una altra cosa, una dona de conviccions socials i polítiques profundes. Ella va perdre el pare a Catarroja el dia de la infàmia. Davant la gentada que omplia la sala d’actes de l’Ateneu va ser molt més contundent: “No vull la dimissió de Mazón. Vull que responga davant la justícia”.
Al llibre Els morts de Mazón Álvarez, presidenta d’una de les associacions de les víctimes que s’han format i estès arran de la catàstrofe, va directa al tall: “Diria a Mazón que no entenc com pot viure dia a dia sabent que té dos-cents vint-i-set morts sobre l’esquena, i no dic consciència deliberadament perquè pense que no en té. Perquè cada dia demostra la seua falta d’empatia. Com riu, com parla, com evita determinades cadenes de televisió o de premsa, com no ha donat la cara amb els familiars de les víctimes. Com es burla de nosaltres quan diu que s’hi reuneix i que hi ha estat en contacte, i no hi ha estat mai. La veritat és que li faria passar una mala estona, però sense insultar-lo, perquè jo no insulte mai ningú. Pense que ell s’hauria d’haver apartat. Si jo fora ell, m’apartaria literalment de la vida. I cadascú que interprete el que vulga”.
Encara ara les víctimes es pregunten per què a partir del moment que l’aigua es va abatre sobre els seus barris allà no hi havia cap helicòpter per rescatar les persones que s’aferraven a un arbre o pujaven al capó del cotxe. És una pregunta més entre tantes altres que desemboquen en la incredulitat, en el desconcert, en la ràbia o en la impotència.
Carlos Mazón és un foll? Un innocent, un orat dels que van donar nom a l’hospital de València no entendria la pròpia responsabilitat en la devastació. Per tant, no defugiria la conversa amb els familiars de les víctimes. Si creguera en la seua innocència, la defensaria davant els afectats més devastats.
Carlos Mazón és un deshonrat? Només els deshonrats –la mala gent– se senten en fals i eviten les víctimes perquè no saben com justificar-se. Pot ser-ho, sí. És una explicació plausible.
Però hi ha una tercera categoria. La de la maldat desbocada. Només un malvat desbocat és capaç d’assistir al congrés del seu partit, després de la catàstrofe i amb la taula plena de morts, i fer una entrada torera al rogle repartint somriures i arrogàncies.
Els malvats desbocats es pixen en el dolor que pateixen les víctimes de la seua incompetència. I això també és plausible.
