La nit de les darreres eleccions espanyoles, bona part de l’opinió publicada espanyola va reaccionar com si un atzar malèfic hagués provocat un incomprensible accident polític: amb les dades que sortien de l’escrutini, la governabilitat d’Espanya està en mans del president Puigdemont, a qui fins aquell dia s’havia presentat com un veritable monstre, deshumanitzat i pròfug de la justícia. I resulta que aritmèticament els seus vots feien falta per a la investidura d’un govern espanyol, fos del PP o fos del PSOE. Que era a les seves mans decantar la balança de la política espanyola. I que sense ell no hi havia combinatòria possible, més enllà del pacte PSOE-PP, amb Feijóo de president, letal per al PSOE i mortal per a Pedro Sánchez. Ja sospitaven que Junts no ho faria de franc. No sospitaven encara, però potser intuïen, que a més de no votar ni a uns ni a altres de franc, perquè ni a uns ni a altres tenia res a agrair, hauria après del PNB (i en part també de la memòria del pujolisme) que qui exerceix de frontissa en la vida política espanyola ha de tenir la precaució de cobrar car i a l’avançada, perquè la tradició és que, un cop obtinguts els vots, els pactes s’obliden i els compromisos s’aigualeixen.
En la lectura espanyola d’aquests resultats, la combinació aritmètica resultant de les darreres eleccions era tan diabòlicament excepcional, tan imprevisible, tan deguda a un atzar irrepetible, que hi havia la convicció profunda que si es tornaven a llançar els daus i s’anava a unes noves eleccions, seria pràcticament impossible que es repetís una circumstància tan insòlita. Havia estat un accident. Amb unes noves eleccions potser les coses decantarien més a favor dels uns o d’uns altres, però difícilment es repetiria aquell fràgil punt d’equilibri o aquell dolorós punt de desequilibri. També des de Catalunya hi ha qui ho va veure com un accident més o menys afortunat, però accident al cap i a la fi. I si l’accident es considerava afortunat, la idea era aprofitar-lo de totes, totes, perquè mai més es tornaria a produir. Si es tornaven a tirar els daus, potser el resultat encara seria més favorable, però també podria ser-ho molt menys.
En bona part, a partir d’això, hi ha qui veu amb molt bons ulls una repetició electoral, perquè somia –en aquests temes només es pot somiar, ja s’ha vist què passa si et refies de les enquestes- que el tauler li quedi d’una manera més favorable. I altres estan terroritzats davant d’una repetició electoral, perquè temen que hi puguin perdre allò de favorable que tenen en la distribució actual. Però uns i altres comparteixen un sentiment: el darrer resultat electoral ha estat un accident gairebé irrepetible i en unes eleccions noves hauria de sortir, gairebé per càlcul de probabilitats, un panorama diferent, millor o pitjor.
Personalment, discrepo d’aquest sentiment. Tinc la sensació que d’unes noves eleccions en sortirien en l’essencial, i amb perspectiva històrica, els mateixos resultats. Perquè de fet són el tipus de resultats que s’estan donant des dels anys vuitanta, amb l’única excepció dels pocs períodes –llunyans en el temps i en la lògica pítica- en els que un partit espanyol obtenir la majoria absoluta. Certament, en unes noves eleccions uns poden pujar i uns altres baixar. I com que ve de poc, es poden produir situacions conjunturals prou diferents de l’actual, en benefici d’alguns i en perjudici d’uns altres (ves a saber de quins). Però això és conjuntural. El guió de fons de la política espanyola fa anys que es manté en les línies essencials. I encara ha esdevingut més crònic. Per això la repetició electoral no és una novetat en la vida política espanyola, i per això tan sovint després d’unes eleccions on s’han repetit en essència els mateixos resultats s’han acabat adoptant solucions conjunturals que havien estat rebutjades mesos enrere.
La posició decisiva de Junts en aquests moments es podria considerar, certament, un accident. Però des dels anys vuitanta, quan no hi ha majories absolutes a Espanya, la governació espanyola depèn sempre i sempre ha penjat dels nacionalistes catalans i bascos. Sempre. Pot ser que les demandes dels nacionalistes hagin canviat. Pot ser que ara pesin més els uns i menys els altres. Pot ser que els que pesin estiguin més casats o gens casats per raons ideològiques amb una de les dues Espanyes enfrontades. Pot ser que el poder que dona això s’exerceix amb més o menys habilitat, convicció, eficàcia i competència. Però aquest paper arbitral és crònic en la política espanyola. I ho serà sempre si les reivindicacions nacionals de catalans i bascos estan obertes i els nacionalismes respectius continuïn tenint un pes electoral molt gran en les seus territorials. Sense el suport del nacionalisme català i basc no es pot governar Espanya. I els nacionalistes, amb intensitats variables, sempre han pensat que aquest suport no és de franc, sinó que ha de tenir contrapartides. I qui ha quedat en l’oposició a Espanya, sigui la dreta o l’esquerra, ha demonitzat al qui governava amb el necessari suport de nacionalistes bascos i catalans. No fa falta ni anar a les hemeroteques. Ha passat sempre. I l’excepció de les majories absolutes de la dreta o l’esquerra espanyola és una possibilitat que ha anat aprimant-se en els darrers anys. Només hi ha una fórmula que els nacionalistes bascos i catalans no siguin necessaris i decisius: o que no tinguin prou vots i que la dreta i l’esquerra espanyola s’abracin. És el que ara demana Felipe González, posem per cas. Però que curiosament no demanava quan manava ell…
El sistema polític espanyol de la transició es va fonamentar en la memòria de la primera restauració borbònica. De Cánovas a Sagasta, de Sagasta a Cánovas. Dos partits dinàstics que se succeïen en el govern. Però en temps de la primera restauració borbònica no hi havia partits nacionalistes bascos i catalans amb força electoral. I Catalunya sobretot, i encara més sumada amb Euskadi, treu de la repartidora entre els dos partits espanyols prou diputats per a dificultar les majories absolutes i poder exercir de frontissa. Els laboratoris espanyolistes van intentar que aquesta funció de frontissa la fes un partit espanyol, que no cobrés en autogovern. I es van inventar la versió espanyola de Ciutadans. Error: electoralment, pel que fa als votants, Ciutadans no era una frontissa entre dreta i esquerra, sinó que era una segona marca de la dreta.
Mentre existeixi un problema català i un problema basc, mentre els nacionalistes catalans i bascos vagin a votar en clau nacional i no s’amputin aquesta font de poder i de negociació, aquells diputats estaran allà fent la guitza al projecte bipartidista de la segona restauració borbònica. Fent-la molt o fent-la menys, amb unes formes o unes altres, amb uns partits i uns lideratges canviants. Però seran allà. I això no és un accident. Això és una característica crònica de la política espanyola. Si es va a noves eleccions, això no desapareixerà, mentre el catalanisme i el nacionalisme basc siguin conscients de la força que els dona. Perquè no ha desaparegut mai. Els resultats no seran, en aquest sentit de fons, substancialment diferents. El que sí que seria diferent, si s’hi va, és que llavors ja no hi haurà l’opció de tornar a convocar unes altres eleccions i per tan algú haurà d’agafar el toro per les banyes. I, com ja ha passat i es pot demostrar amb il·lustres precedents, algú acabarà dient el contrari del que deia i trobarà acceptable el que uns mesos abans considerava inacceptable.
