L’onada abstencionista és forta i hi ha comptats arguments en contra. Sobretot perquè tothom dubta, raonablement, de si els diputats independentistes poden ser capaços de deixar passar un govern de PP i Vox en cas què el PSOE -com sempre- reclami una investidura del seu candidat a canvi de res. Però és que mentre aquest supòsit no passi a ser considerat com una opció realista tampoc no hi ha possibilitats efectives d’una negociació amb resultats tangibles. Evidentment, sempre hi ha la via d’una gran coalició entre PSOE i PP com la què que patrocina Felipe González, però això és l’avantsala d’un declivi definitiu del règim del 78. I, per tant, una bona notícia per a l’independentisme català.
En qualsevol cas, la ineficàcia del conjunt de l’independentisme a Madrid, sumada a la força de l’abstencionisme militant col·locarà ERC, JxCat i la CUP, sens dubte, en una posició difícil en aquesta campanya electoral. L’oferta, per tant, ha de deixar de ser ambigüa perquè la major part dels electors desconfien d’uns partits en els quals ja no deleguen l’estratègia. O hi ha desvinculació de l’esquerra espanyola o, simplement, l’independentisme haurà deixat de ser una opció útil per al seu electorat.
És difícil inhibir-se d’un Feijóo/Abascal i, des de Catalunya, encara més. Però si socialistes i yolandistes són capaços de canviar l’estructura de l’Estat és ara -si és possible aritmèticament- l’hora de demostrar-ho. I si la resposta és negativa també ha arribat el moment de deixar-ho clar.
29
1
