Tot veient la cimera francoespanyola de la setmana passada a Barcelona, vaig recordar unes paraules escrites per en Rovira i Virgili fa una pila d’anys referents al capteniment de la majoria dels nostres polítics davant el poder de l’ocupant: “Com se’ls veu el costum de donar excuses, de fer acataments i genuflexions, d’abaixar el cap i de mirar a terra! Com se’ls endevina l’esperit de servents domèstics en les reiterades i innecessàries protestes d’afecte i de fidelitat al senyor”
Quan hom veu la imatge que va donar el govern de Catalunya davant Sánchez i Macron, les paraules del que fou un notable dirigent i periodista de l’època de la Generalitat republicana són una sentència inapel·lable. Segons diuen els mitjans d’informació, Pere Aragonès va pactar amb la Moncloa el contingut de les paraules dels seus vint segons amb el president de la república francesa. És en aquest moment quan penso en la figura del masover. L’amo (Sánchez) arriba al mas (Catalunya) amb un convidat de luxe (Macron) i el presenta amb l’aire de dir “aquest és el que ens farà uns bons calçots que és el producte típic de la terra”. Naturalment, el masover, després de la breu presentació, marxa i deixa que l’amo la peti amb el convidat.
No m’agrada fer aquestes similituds quan es tracta de la meva nació i dels seus representants. Però quan el ridícul d’uns pocs afecta el prestigi de Catalunya, cal denunciar-ho fins i tot amb la paròdia. És massa important el que ens hi juguem per a no utilitzar totes les armes dialèctiques al nostre abast. On rau l’origen del nostre mal?
Aquell procedir que descrivia en Rovira i Virgili és conseqüència de segles de colonització política i mental, és clar. Amb tot, sovint no som conscients que aquesta situació ha fet que el nostre sentit polític s’hagi encongit fins a límits que fan que hàgim perdut el sentit del “manar”. Els que arriben als càrrecs institucionals més destacats, com no pot ser de cap altra manera, encarnen perfectament aquesta mancança que ens condemna a què ens vegin uns rellogats a casa nostra.
Manar significa saber revestir-se d’autoritat, resolució i prendre riscos. Mai ningú no pot comandar res amb eficàcia res amb un posat erràtic i poruc. Ni inspira confiança als seus ni respecte a l’enemic. Aquest és el retrat que ens va quedar a tots plegats quan vam veure al president de Catalunya davant el poder espanyol i francès a les portes del MNAC.
Segurament totes aquelles raons per les quals avui Catalunya no compta amb moltes simpaties en les cancelleries internacionals, tenen el seu origen en el fet que no ens veuen disposats a manar amb contundència per defensar la causa de la fundació d’un estat. Qui vol com aliat a qui no està disposat a assumir tots els costos que es desprenen de l’acció de manar? Ningú no vol vincular-se a qui no manifesta una ferma voluntat directiva.
Entre nosaltres, gairebé ningú no vol parlar d’aquestes coses. Sembla com si amagant les nostres misèries, desapareguessin. Continuem sense entendre que si no som conscients per on fallem, no podem encetar cap estratègia guanyadora. No és estrany que avui a Catalunya els que diuen manar siguin aquells que tenen els tics del criat.
36 
7 
