Com a persona d’esquerres, l’humil autor d’aquestes línies creu que la divisòria, la fractura, el cleavage, com diuen els postmoderns, esquerra/dreta és avui tan rellevant com sempre. I, per no perdre el temps amb les baralles escolàstiques a l’estil del cèlebre procés per l’ombra de l’ase o el dogma de la veritable esquerra, creu que aquesta té com acta de naixement vàlid fins avui mateix la fórmula de la revolució que encara ningú no ha superat, ni tan sols assolit: llibertat, igualtat, fraternitat.
El debat esquerra/dreta segueix sent el debat nuclear a les nostres societats plurals i conflictives, encara que els més vells del lloc diguin que no té cap sentit perquè sempre “hi haurà pobres i rics” i, per tant, “progres i rics”. El consol és que podem confrontar-nos i debatre de forma pacífica, sense recurs a la violència. La democràcia és una forma d’organitzar el dissens, una forma d’ordenar el conflicte. No de resoldre-ho, però sí de gestionar-ho dins els límits de la civilització i la bona criança.
Tanmateix, per tal de tenir una democràcia que ordeni i organitzi el conflicte, cal que tinguis un espai que puguis cridar teu, un sol on posar els peus abans de fer treballar el cap sense perill que t’ho rebentin a cops de porra. Si vius en un país sotmès a un altre i en situació colonial, la confrontació esquerra/dreta té un sentit molt limitat, gairebé irrellevant, encara creguis que és l’espina dorsal de la teva vida perquè, sigui el que sigui el contingut i les formes de la confrontació, el resultat no depenen dels confrontats, sinó d’un centre de decisió forà. Perquè el debat esquerra/dreta tingui sentit, cal deixar de ser colònia; cal ser un Estat independent. Per aconseguir un Estat independent cal mobilitzar la societat sencera, no només una part, no només un partit per més hegemònic que vulgui ser. És a dir, la nació.
L’eix dret/esquerra ha de passar a segon pla; la contradicció entre colònia i metròpoli és més important que la ideològica. Entendre-ho a l’inrevés no només indica un oportunisme una mica infame, sinó, el més important, una incapacitat malaltissa per “l’anàlisi concret de la situació concreta”, que reclamava Lenin, cosa gens edificant per a una esquerra amb tantes arrels comunistes. Negar avui la sinceritat i solidesa del gir independentista de la dreta catalana és negar la realitat. Tractar de combatre-la fent filigranes semàntiques amb la paraula “convergència” i la xifra màgica del 3% mostra un greu dèficit cognitiu o alguna cosa pitjor.
L’esquerra catalana ha de ser catalana abans que esquerra, de la mateixa manera que l’esquerra espanyola és abans espanyola que esquerra. Qüestió de supervivència. Si l’esquerra catalana dóna preeminència a l’eix esquerra/dreta a l’espai “nacional” espanyol dins Catalunya, fa costat a l’opressió colonial. Dir, per amagar la rendició, que sí que hi ha una diferència entre l’esquerra i la dreta espanyoles que cal aprofitar és amagar que, quan es tracta de la nació espanyola, la diferència es desvaneix com la boira al migdia. I es desvaneix precisament per causa de Catalunya.
Bé. “Rebutgem els fets”, com deia l’audaç Rousseau. Es pot negar que la situació sigui colonial. Per descomptat. La política és cosa d’opinió i l’opinió, cosa dels vots, no de la raó. Aleshores, si n’hi ha, els vots, hom pot dir el que vulgui, com que Catalunya no és una colònia i que l’actual organització de l’Estat i el racó folklòric nacional català és més del que ens mereixem. Per si de cas i per fer-nos notar, es pot proposar alguna modificació de caràcter estatutari, federal o similar. Però la possibilitat de la independència queda anul·lada d’arrel.
Ja n’hi ha prou d’abaixar el cap, però! Que som d’esquerres de veritat, coi, i no de pa sucat amb diners! Encara que sembli que, per raó de conveniència, ens entenem amb els botxins, al més profund del nostre cor mai oblidarem la crua veritat de l’estatus colonial. I, de vegades, mostrarem la nostra indignació recordant que ens mantenim lleials a l’ideal de la independència. Amb un criteri sobri, però, realista i coneixedor de la natura humana, un criteri fred, que no es deixa embolicar per a les vehemències impostades dels nouvinguts a aquestes lluites, es pot fixar l’assoliment de la independència per a quan Déu sigui servit.
És el mateix que negar l’estatus de colònia però fingint un independentisme que no es vol.
