Una pregunta recurrent que es fan molts catalans és com s’aconsegueix la independència de Catalunya tenint en compte que Espanya, a diferència del Regne Unit o Canadà, és un Estat sense cultura democràtica i no la permetrà mai. És una bona pregunta, perquè aquesta sola evidència, la de la cerrazón espanyola, desacredita el discurs fal·laç d’ERC segons el qual un dia, la setmana dels tres dijous, Espanya es llevarà en un estat d’embriaguesa de tal magnitud que acceptarà un referèndum d’autodeterminació.
Dir-se independentista i sostenir aquesta posició és mentir descaradament, perquè a aquestes alçades, llevat que es tracti d’un infant, no hi pot haver cap adult català que ignori quina és la naturalesa de l’Estat espanyol i quines són les sagnants línies vermelles que està disposat a travessar per imposar la seva voluntat, una voluntat que considera tan sagrada com la Santa Inquisició considerava sagrats els seus dogmes. Per això l’anomenada taula de diàleg és una mentida, un frau com una casa de pagès que pretén fer creure a Catalunya que la llibertat sorgirà de les croquetes que omplen la panxa dels entaulats.
La resposta a la pregunta “Com es fa la independència de Catalunya?” és senzilla i no exigeix cap acte de violència per part catalana. N’hi ha prou amb la revolta pacífica i democràtica. Una revolta pacífica i democràtica que desestabilitzi Espanya, i de retruc Europa. No tenim armes ni ens agraden, però tenim una eina molt més valuosa i efectiva que és la intel·ligència. La vam posar al servei de l’U d’Octubre i ni la policia espanyola ni el CNI van ser capaços de trobar les urnes i d’impedir el referèndum. Els vam deixar en ridícul perquè vam treballar d’acord amb el cervell, no pas amb les emocions i els interessos individuals o de partit.
Els centenars de persones que s’asseien a la via fèrria a l’Índia, amb Gandhi al capdavant, per impedir que els trens avancessin, practicaven la resistència civil contra un imperi britànic que es declarava senyor de les seves vides. Per tant, hi ha moltíssims mètodes de posar l’Estat espanyol contra les cordes per mitjà de la resistència no violenta. El sociòleg nord-americà Gene Sharp, nominat al Premi Nobel de la Pau, en contempla 101, de mètodes, i els divideix de la següent manera: 16 de no cooperació social, 26 de boicot econòmic, 23 de vagues i 36 de no cooperació política. Sabem que Gandhi ha estat la figura més icònica de la resistència civil, però n’hi ha hagut d’altres que també n’han estat partidaris, com ara Nelson Mandela, Martin Luther King, Albert Einstein, Lech Walesa, Václav Havel, Andrei Sàkharov, Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel o Lev Tolstoi. De fet, tant Gandhi com Luther King van estar influïts per la lectura d’un llibre de Tolstoi prohibit a Rússia sobre la resistència no violenta.
La cantarella d’Esquerra Republicana que ens diu que “ara no és el moment” –com deia el Jordi Pujol dels anys 80– és la maniobra de l’Estat i dels seus acòlits catalans per mantenir Catalunya encadenada a Espanya, ja que d’ençà que el món mínimament civilitzat és món, sempre hi ha hagut i sempre hi haurà pretextos econòmics i socials per promoure l’immobilisme. Sempre hi haurà una sanitat, una educació i unes infraestructures per millorar o una escola, una residència i una carretera per construir. Sempre. Per a l’opressor, l’alliberament de l’oprimit sempre és intempestiu.
Cal, doncs, posar l’Estat espanyol contra les cordes, cal desequilibrar la seva economia, cal fer que les conseqüències de la seva tirania repercuteixin en la Unió Europea per tal que aquesta, també afectada, deixi de repetir la hipòcrita i vergonyosa bajanada segons la qual “el problema de Catalunya és un afer intern de l’Estat espanyol”. La llibertat de Catalunya és un afer europeu de primer ordre que no pot ser defugit. Podem continuar batent rècords amb manifestacions de dos milions de persones, podem viure instal·lats en la queixa permanent sense que res, absolutament res, faci que es mogui una fulla o que la Unió Europea se senti interpel·lada. La Unió Europea és, per damunt de tot, malauradament, una unitat econòmica i només un desequilibri econòmic la traurà de la seva indolència.
Les vagues de zel són una eina poderosíssima per desequilibrar el sistema. Només amb una vaga de zel, alentint el ritme dels serveis públics i fent el mateix en els àmbits assistencial i funcionarial, ja es produeix un col·lapse de proporcions gegantines. Si, a més a més, s’hi afegeixen vagues estratègiques amb qualsevol pretext del professorat en instituts i universitats així com en altres sectors de la societat i s’entorpeixen les comunicacions, ja podem imaginar la situació. Hom pot dir que això no tindria només conseqüències per a Espanya i Europa, també les tindria per a Catalunya. Naturalment, que sí. I doncs, què ens pensem? ¿I els vaguistes d’arreu del món, que no es sacrifiquen per tal de fer trontollar l’estabilitat de l’explotador? Si no ho fessin estarien legitimant els greuges que pateixen i condemnant-se a l’autoplany permanent. Qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. És un principi existencial. La llibertat no es compra en un supermercat, la llibertat es guanya. Si és que veritablement es vol, és clar.
No és, en resum, aprovant els pressupostos de l’Estat ni obeint lleis injustes com es construeix la independència de Catalunya, així només s’agreuja la dependència. Cal tenir sentit d’Estat, sí. Però d’Estat català, no pas d’Estat espanyol. Hem de tenir present que tota cooperació amb l’Estat opressor és una legitimació del seu poder. La resta és pentinar la gata, enredar la gent i anar sumant anys i més anys de sotmetiment i espoliació.
35
12
