No és poder, és activisme

No és poder. No són càrrecs. No és una menjadora. És activisme, responsabilitat social, amor, altruisme. L’alcaldessa en funcions, Ada Colau, reclama un tripartit “progressista” per barrar el pas a Xavier Trias -i qui sap si també a ERC, o a la primera peça del tripartit- perquè té el deure moral de salvar els barcelonins i les barcelonines de l’eix del mal que representa el candidat de l’òrbita de Junts. Però no és pel poder. Perquè els Comuns, pel que es dedueix, són l’únic partit polític que no es presenta a unes eleccions per assolir el poder o mantenir-lo, sinó per salvar els bons ciutadans de les males decisions dels ciutadans dolents. Naturalment, en democràcia tots els pactes són vàlids, i un tripartit és tan legítim com un govern en solitari de Trias, amb ERC o amb el PSC. Però cap d’aquestes combinacions és moralment superior a la resta. La democràcia ho és per a tothom.

En aquestes circumstàncies, ERC, que ha patit una patacada històrica el 28-M després d’avalar durant quatre anys bona part de les polítiques del bipartit Comuns-PSC, es troba atrapada per aquest discurs de la superioritat moral que imposa Colau per tal de salvar els mobles de casa seva. Ara resulta que ERC, després que el 2019 la mateixa Colau fos alcaldessa amb els vots del candidat de les elits econòmiques i mediàtiques espanyolistes de la ciutat tot i que qui va guanyar les eleccions va ser Ernest Maragall, té l’obligació moral de donar la cadira a Collboni o a Colau en nom de la progressia. El 2019 la progressia implicava mantenir el poder al preu que fos, però ara la progressia és mantenir els càrrecs tot i haver perdut.

ERC es troba contra les cordes, gestionant els mals resultats, amb unes altres eleccions a la vista i atrapada entre la falsa dicotomia creada pels Comuns i el PSC de triar entre l’eix social i l’eix nacional.