A Barcelona, ciutat de fires, congressos i manifestacions, han fet una marxa contra la guerra el diumenge 26 d’abril proppassat. D’ençà del Fòrum Mundial de les Cultures, els barcelonins s’han aviciat a ser l’aparador de la virtut global. La cosa ve de lluny. El 1936 la ciutat volgué boicotar els Jocs Olímpics de Berlín organitzant-ne uns de populars i antifeixistes. Aquells jocs, que havien de promoure la fraternitat universal, no s’arribaren a celebrar, perquè els militars espanyols tingueren el mal gust de fer el cop d’estat el dia abans de la inauguració. El 1952, durant el Congrés Eucarístic, la ciutat esdevingué durant tres dies la meca del catolicisme amb dos milions de fidels vinguts de vuitanta països. Durant aquesta festa de germanor religiosa, la ciutat exhibí múscul catòlic amb l’ordenació de vuit-cents quaranta-dos capellans a l’estadi olímpic. Era com si l’Església hagués volgut rescabalar-se de la fraternitat del Front Popular emplaçant el congrés a la seu dels Jocs Olímpics fallits. D’això fa exactament setanta-quatre anys i encara que sembli mentida, en vista de l’enfonsament de les vocacions religioses, aquella festa de l’amor universal tenia molt a veure amb l’amigos para siempre que el socialisme municipal proclamaria al mateix estadi quaranta anys més tard. Si el Congrés Eucarístic tenia com a finalitat trencar l’aïllament del règim de Franco, amb els Jocs Olímpics del 92 Barcelona aspirava a sortir del cercle de guix on l’havia tancat el franquisme. En aquella ocasió la ciutat s’elevà, flamant com la sageta olímpica, per sobre dels confins nacionals (de quina nació, l’Estat prou que s’afanyà a aclarir-ho), i pujà al firmament de les metròpolis globals. L’èxit fou rotund, com ho ha estat el preu pagat pels barcelonins en qualitat de vida i problemes d’habitatge.
Fa pocs dies ho posava de relleu l’informe Fènix pel que fa a l’economia, l’única cosa que els catalans respecten de veritat. De cultura, civisme i seguretat l’informe no en parla gaire, perquè són àmbits menys quantificables i més subjectius. Potser també perquè, en aquests àmbits, la censura és fèrria. Malgrat la reclamació de més transparència, que sovint vol dir invasió de la privacitat, els Mossos tenen ordre de no comunicar la nacionalitat dels criminals quan no és l’espanyola. La informació, en aquests casos, es considera d’interès sols per l’extrema dreta. Però n’hi ha prou amb una mica de sentit comú per comprendre que la degradació d’un àmbit social no es produeix aïlladament dels altres. Per posar un exemple: no és aleatori que l’Ajuntament de Barcelona promogui l’obra anticatalana d’una companyia anomenada Teatro Sin Papeles. Cal ser molt ingenu per considerar l’ultratge com un exabrupte inconnex de l’economia, del civisme i per descomptat de la política. La societat no consisteix en una suma de departaments estancs. Però els partits i els periodistes al servei d’aquests són afeccionats a compartimentar els problemes, tractant, per exemple, la crisi de l’educació com si no tingués res a veure amb la descomposició de la classe mitjana, o la trivialitat de la cultura i de la informació com si fos externa a l’anorreament de la comunitat nacional, i la desaparició d’aquesta com un fet deslligat de la implantació de comunitats al·lògenes que no sols sobrecarreguen els serveis públics i alteren les balances fiscals, sinó que aprofundeixen la insolidaritat cultural i lingüística.
La manca d’aquesta solidaritat interior, sobreentesa en les comunitats robustes, els barcelonins la compensen combregant en manifestacions de tot pelatge, que ja són part del decorat de la ciutat. Això també ve de lluny. Recordo manifestants llançant maons contra els vidres de l’Institut d’Estudis Nord-americans el 1970 arran de la invasió de Cambodja. Debades, perquè els joves de l’School Year Abroad eren més que probablement contraris a la guerra, que no es va acabar pas a causa d’uns vidres trencats a la Via Augusta sinó per la lluita cívica, amb baixes reals, de milions d’americans contra el propi govern.
Per contrast, la manifestació contra la guerra de l’Iraq del 2003 a Barcelona no comprometia a res, però donava als manifestants l’ambigua satisfacció de posar-se al costat bo de la història, en l’ocasió al costat de Saddam Hussein. Al capdavall, la impotència política ha trobat una vàlvula de pressió solidaritzant-se amb causes que no comprometen a res, però permeten superar momentàniament la insolidaritat domèstica integrant-se en una comunitat anònima numèricament impactant. En acabat tothom torna a casa amb la satisfacció d’haver canviat el món.
D’acord amb els organitzadors, la manifestació del 26 d’abril era una reivindicació “genèrica” de posar fi a totes les guerres. Deixo de banda el paper d’estrassa que el pacifisme ha fet històricament, amb plataformes finançades pel GRU i el KGB a través dels partits comunistes i del Consell Mundial per la Pau, organisme creat pel Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1948. Fins i tot si darrere de la convocatòria del 26 d’abril no s’hi amagaven actors polítics, sobta la ingenuïtat de voler posar fi a la guerra “genèricament”, com si fos possible conjurar la institució més antiga de la humanitat amb la màgia dels eslògans. Ara bé, si en lloc de denunciar la guerra en abstracte hom condescendeix a tractar-ne l’especificitat, ja són figues d’un altre paner. La paraula és una eina cabdal per començar-les i també per acabar-les. D’això se’n diu diplomàcia. Però no hi pot haver diplomàcia sense capacitat de dissuasió i aquesta la dona la força. El clam contra l’OTAN i l’augment de la capacitat militar d’Europa, per la previsible restricció del benestar social, és d’una miopia abismal. És desconèixer que el benestar de l’Europa occidental els darrers tres quarts de segle l’ha fet possible el paraigua militar americà. Quan aquest paraigua es tanqui caldrà obrir-ne un altre si els europeus no volen esdevenir una província d’un poder menys indulgent que l’odiat liberalisme anglosaxó.
Si ja és insensat oposar-se a reforçar la defensa en època de bel·ligerància desfermada, la pretensió de protestar en genèric contra totes les guerres és palesament hipòcrita. A Barcelona els principals actors escridassats foren els Estats Units (objectiu genèric del pacifisme actual) i Israel. La selecció era perfectament previsible i un indici de qui pot estar manipulant la voluntat pietosa de condemnar la guerra, com si a l’altra banda dels conflictes no hi hagués bel·ligerants. Onejar les banderes palestina i libanesa en una manifestació pacifista fou un acte de sinceritat, car el sentit de genèric recau en partidisme tan bon punt es baixa de l’abstracció gratuïta a la concreció punyent.
Potser l’expressió més eloqüent del sentit d’aquesta i més manifestacions similars sigui la pancarta que aparegué en una de les fotografies del 26 d’abril. Una que diu: “+ dildos – míssils”. La pancarta transvesteix a consciència l’eslògan més famós de l’època del Vietnam, aquell que deia “fes l’amor i no la guerra”. L’eslògan, que esdevingué un mantra universal durant la guerra freda, enllaçava pacifisme i revolució sexual. L’èxit consistí a sublimar un instint primari de la comunitat, l’agressió contra els estranys, i transferir-ne l’energia a un altre instint igualment essencial a la comunitat: la satisfacció libidinal. La proposta antibel·licista d’aquell eslògan anava embolicada en la idea d’una relació alhora física i espiritual, en l’àgape o amor generós que promovien, si més no de paraula, les comunitats alternatives de l’època. Precisant, l’eslògan deia “make love” i no pas “have sex”. Havent esdevingut un sentimentalisme superflu, i segons com, suspecte, “love” desapareix en la demanda de dildos, ço és d’una satisfacció tosca, brutalment egoista, com correspon a la disfunció de la comunitat on s’ha decretat la fi no ja de la família, sinó de la parella i on tot l’espai afectiu l’ocupa l’exigència d’un hedonisme asexuat.
Conceptes que eren realitats bàsiques han anat a parar al sac de les coses irracionals que els gurus ideològics carreguen a l’extrema dreta, com el sac misteriós que porten a l’espatlla alguns personatges de Cet obscur objet du désir. La imatge críptica de Buñuel és un símbol adient de la situació actual, en què les convulsions socials i la desorientació moral no es limiten als esdeveniments que somouen l’ordre mundial, car el món en tot moment rebull amb conflictes i violència, sinó que penetren en l’esperit de les persones i nien en el cor.
