L’aritmètica parlamentària que han deixat les últimes eleccions al Congrés espanyol fa que sigui teòricament possible una majoria de govern entorn del PSOE on haurien de participar els partits independentistes catalans. Però la política no és tan sols aritmètica, i perquè aquesta majoria fos possible caldria que tots els actors la desitgessin i que es produís una negociació que la fes assumible als diversos actors. Una negociació molt complicada, perquè els interessos són diferents i sovint contraposats. Però en qualsevol cas aquesta aritmètica obliga als partits independentistes, als socialistes i als que han estat fins ara els seus socis de govern a plantejar-se una pregunta que hauria de ser resposta en la més estricta intimitat. Què volen fer ara? Negociar o fer-ho veure? Negociar vol dir intentar trobar un punt d’acord acceptable per a tothom que permeti la investidura de Sánchez (cosa que no garanteix aconseguir-lo). Fer-ho veure vol dir fer declaracions com si existís una negociació, però més per enfortir les mateixes posicions en unes eleccions futures que no pas per intentar trobar un preu acceptable en el present. Per negociar cal estar disposat a assumir les conseqüències de la manca d’acord. Si no ho estàs, ja t’has rendit d’entrada. I cal creure en la possibilitat ni que sigui remota d’arribar a alguna mena d’acord. Fer-ho veure vol dir que no t’interessa que hi hagi acord a cap preu o que estàs tan predisposat a votar la investidura que ho faràs al preu que sigui.
L’independentisme, però també el PSOE i Sumar, i especialment Pedro Sánchez, han de decidir si entren en una negociació real o si ho fan veure. Personalment, com a hereu d’una tradició política on impera més la moral del mercader que la del soldat heroic, crec que és millor negociar. Però totes dues posicions són legítimes i poden ser explicables. Anar en una negociació efectiva, amb més o menys esperança, o ja d’entrada voler enfortir en una negociació aparent la imatge de fermesa en les teves línies vermelles. Totes dues opcions són legítimes, però són incompatibles. Perquè les tècniques de la negociació són exactament les contràries a les de fer veure que negocies. Si vols negociar has de fer unes determinades coses. Si vols fer veure que negocies has de fer exactament les contràries.
Per exemple, si vols fer veure que negocies –sense negociar de veritat- has de tenir les converses amb l’altra part a través dels mitjans de comunicació, i si pot ser a crits. Has de proclamar en veu alta que no et mouràs d’aquí. Has de fer públic emfàticament el preu que vols imposar a l’altre. Una negociació a base de titulars de diaris, d’anuncis de reunions, a plena llum, no és una negociació. És l’aparença. Si no vol negociar, Sánchez anirà dient que no està disposat a fer cap concessió als qui li votin la investidura, que li han de votar de franc i per la cara, perquè si no seran culpables d’haver d’anar a unes noves eleccions que poden obrir la porta a l’extrema dreta. Ell no ha de concedir res: se li ha de concedir tot perquè fa la feina d’aturar la dreta. Si aquesta és el seu discurs, no vol negociar. El que vol és fer-ho veure per mantenir la imatge de líder dialogant, si hi ha sort obtenir els vots de franc i si no poder-se presentar a les noves eleccions com un home de conviccions tan fermes que no està disposat a negociar la unitat d’Espanya a canvi d’una investidura. Esperant que amb aquest discurs, amb la força d’haver superat un matx-ball, amb la por a Vox i aprofitant el malestar que ha creat en el PP el resultat de diumenge –posant en qüestió la idoneïtat de Feijóo, discutint-se sobre si ha d’anar o no de bracet amb Vox, amb Ayuso traient el cap a totes les fotografies- li doni en unes eleccions a finals d’any uns resultats encara millors. Amb el discurs: voteu-me perquè no hagi de dependre d’aquests independentistes intransigents amb els qui cap diàleg és possible. Amb el benefici d’haver encarnat la presidència europea en aquest semestre i la imatge d’home d’estat que això atorga.
Si es vol fer veure que es negocia, si això és un acte de propaganda, llum i taquígrafs. En canvi, si es vol negociar de veritat, poc soroll, pocs titulats, pocs anuncis, poques frases grandiloqüents i molta discreció. Una negociació no es valora radiant-ne tot el procés, sinó veient-ne els resultats. Pot ser que hi hagi negociació i no hi hagi resultats. És molt probable que no existeixi aquell punt acceptable per totes les parts, que mai serà haver-ho obtingut tot al cent per cent, però en el que tothom consideri que el benefici supera en valor a la renúncia. A l’independentisme català no se li pot fer el xantatge de demanar-li que voti de franc i sense contrapartides simplement per evitar unes noves eleccions i per barrar el pas a la dreta. L’independentisme té els seus objectius legítims. Objectius polítics, que van més enllà de les situacions personals. Negociar vol dir parlar discretament d’aquests objectius. Tota negociació comporta una pèrdua. Però ha de comportar també un guany proporcionat. S’entrarà en una negociació o només es farà veure? Ho sabrem al final. Tenint present que la transparència és una virtut exigible a la gestió. Però que la discreció és una virtut exigible a la política.
22
4
