Mentre els equips de França i Argentina han disputat la copa del mundial de futbol, al Congrés dels Diputats espanyol també hi ha hagut baralla. Afortunadament ha tingut molta més audiència la primera disputa que la segona, perquè si ha d’haver circ per al populatxo, com a mínim, que sigui de qualitat. Les baralles ens distreuen morbosament de la dificultat del dia a dia, mentre el poder va procurant-nos bocins de pa per acompanyar el circ. Però aquí no hi ha cap Messi o Mbappé a qui lloar les seves qualitats esportives. Aquí la vergonya aliena és l’únic sentiment que pot provocar la situació en qui no sigui hooligan de dreta i esquerra parlamentàries, Batet indignament en el mig de la baralla, incapaç de reconduir a l’educació i el civisme els que s’acusen frívola i mútuament de colpistes.
Cap dels que utilitzen aquesta expressió ha viscut ni tan sols l’intent de cop d’estat de Tejero, però tothom sembla saber què significa, per escopir-la sobre els adversaris: un Rufián, fent honor altre cop al seu cognom; un Sicília que sembla pertànyer a una “famiglia” del poble de Corleone; una Arrimadas entestada en assimilar aquesta situació a la que li va donar un moment de glòria en les eleccions catalanes fruit de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No anomeno més “senyories “, perquè no he seguit tots els debats, però la polèmica que els implica està referida a la relació entre el poder legislatiu i el poder judicial, preguntant-se hores d’ara tothom quin dels dos ha d’estar per sobre de l’altre. Però en la pregunta rau la confusió, perquè la Constitució no preveu que cap dels poders de l’Estat estigui per sobre de l’altre. En canvi els principis generals del Dret sí ens aporten llum sobre les pràctiques maldestres dels diputats, cada bàndol entestat en guanyar al preu que sigui. Perquè la Constitució no preveu el frau de llei, però el Codi civil, que és llei, el condemna. Emprar les esmenes a una llei per introduir reformes en lleis que regulen els òrgans constitucionals n’és, sense cap mena de dubte, un exemple, i l’autor és el PSOE. Però això no és un cop d’estat. Presentar uns diputats del PP una petició de mesures cautelars contra la tramitació de la llei per evitar que els membres del Tribunal Constitucional puguin ser nomenats sense les majories acostumades pot ser un abús de dret, també condemnat en el Codi civil, i probablement el Tribunal constitucional i respondrà negant-se. Però no és un cop d’estat.
Utilitzen els diputats frívolament aquesta expressió quan estan intentant referir-se al que en el seu moment va ser entès per Hans Kelsen com mutacions constitucionals, aquells canvis en el significat de les paraules de la Carta Magna que afecten l’estructura política d’un país en el sentit d’eliminar la seva democràcia. Ell en va ser testimoni durant la República de Weimar, i potser hi hagi en tots plegats un xic de la malícia d’aquella època, ara pel que fa a la utilització espúria de la Constitució de 1978. Però l’estructura política del nostre país fa temps que ha canviat, i no té a veure tant amb el que fan com amb les seves actituds bel·licoses, amb el seu allunyament de les necessitats ciutadanes, amb la seva voluntat de romandre en el poder a tota costa, tan mediocres com la seva mediocre formació tècnica, i tan poc savis com correspon a la seva joventut. La mutació no és a les normes. És a les ànimes.
4
