Mossolàndia

Tard o d’hora, un país que s’està fent, que pateix totes les contradiccions del món, però està aprenent a pensar-se com un país europeu, s’ha de plantejar què en fa de la seva força. Què en fa dels seus policies, dels militars, dels paramilitars (inevitables), dels jutges i fiscals, dels espies i de totes aquestes coses més o menys lletges i imprescindibles en la vida real. És a dir, com administra, controla i modera el poder de l’Estat.

Mai no els agrairem prou a Aznar i Pujol que els seus pactes tàctics del Majestic oferissin a Catalunya l’oportunitat de fer un dels més espectaculars canvis de paisatge de la transició espanyola, similar al d’Euskadi: substituir (no del tot) els guàrdia civils i els grisos/blaus per una policia no tacada ni intoxicada pel franquisme. Això, a l’Espanya espanyola, no en tenen ni idea del que és ni del que val.

Els Mossos no són ni seran l’exèrcit de Catalunya, com bé han après alguns ingenus, ni tampoc els esclaus dels jutges i fiscals postfranquistes. Són una policia a anys llum de l’espanyola, amb una innegable i demostradíssima professionalitat i qualitat. Són una estructura d’Estat en un no-Estat, com els mitjans de comunicació públics o l’educació pública: les tres grans cagades del centralisme madrileny, que si fos possible corregirien demà mateix. I no serà que no ho intenten desgastar…

Però el poder-poder és el de les armes, el dels uniformes. I aquest poder, en una democràcia, només pot ser un poder subordinat a l’autèntic poder, el poder polític, que és l’únic que neix dels ciutadans. Sí, ja sé que això és força teòric i té matisos i paranys, però si volem preservar la democràcia, amb totes les seves misèries, hi ha un principi inqüestionable: de poder només n’hi ha un. Ja veiem que a Espanya això no és així, que governen els jutges, els fiscals o els amos de la premsa o el monarca anticonstitucional, i que se’ls en fot la democràcia, però què redimonis fem imitant Espanya en la seva deriva antidemocràtica?

Fa uns dies, Trapero, l’admiradíssim i respectabilíssim Trapero, va traspassar una línia vermella, i no és pas la primera. Ho va fer al Parlament, segurament en defensa pròpia, cosa comprensible, però es va erigir també en intèrpret suprem de la voluntat popular: «Massa anys de gestió de les policies des de plantejaments poc democràtics, oportunistes i clientelars que no permeten créixer d’acord amb els interessos de la ciutadania». De raó no n’hi falta, segurament. Però per dir això t’has de treure l’uniforme, convertir-te en ciutadà i alliberar-te del teu rol d’administrador d’un dels majors poders democràtics, el de la violència estatal.

Si Trapero fos, posem pel cas, l’exgeneral del cap de l’exèrcit català, però encara un militar en exercici, segur que ho entendríem perfectament. 

L’exèrcit i la policia, i si es vol també l’aparell judicial, tenen unes prerrogatives, d’acord, però també unes limitacions rigoroses: estan i han d’estar, sempre, sempre, per sota del poder polític. «Per sota» és una expressió dura, ho sé, i encara més quan la política tendeix a ser patèticament patètica, però és exactament així: qui té el monopoli de la violència, de la força, no pot ser «un cos», «una institució», una mena d’entitat que està més enllà del bé i del mal i que creu que pot interpretar ni més ni menys que els interessos de la ciutadania. Amb dos pebrots. O dos tricornis.

Quan siguem un Estat, que ho serem, faríem bé de recordar aquestes nocions elementals, a més de la separació de poders de veritat, a l’europea, i no la gran estafa a l’espanyola.

Els policies i els militars obeeixen al poder polític democràtic, i els jutges apliquen les lleis: lliçó bàsica. I si no els agrada, deixen de ser policies o militars o jutges i es dediquen a la política. Les dues coses, al mateix temps, no funcionen i esdevenen una perversió de la democràcia. Que pot ser una merda de democràcia, sí, sens dubte, però hi ha altres vies per millorar-la sense carregar-se-la. El que passa quan es barreja tot, quan es confon Catalunya amb Mossolàndia, ja ho veiem al que un dia no molt llunyà serà el país veí d’Espanya: Villarejolàndia, Corinnalàndia, Borbonlàndia… I allò no és el futur, sinó un passat tòxic del qual cal fugir tan aviat com sigui possible.