Aquest cap de setmana, els manifestants protestaven que “miris on miris tot són guiris.” I és que si el turisme no ens acaba envaint i derrotant, ho semblarà. L’impacte que té aquest negoci massiu sobre nosaltres és enorme, segurament més alt i tot al nostre cap que en les xifres ponderades del sector. Això s’accentua a llocs com Barcelona, o Girona, on fa trenta anys gairebé no n’hi havia, de visitants colrats, armats amb xancletes i samarretes que exhibeixen frases gracioses en anglès. Fa trenta anys vivíem en barris grisos, plens de fum i considerats lletjos; però érem feliços perquè aquella lletjor, aquella pudor, aquell anonimat urbà, era nostre.
El canvi empitjora quan som els darrers mohicans de zones que han perdut gent, botigues, llengua i tot rastre de vida matinal. Es nota sobretot en l’absència de nens, ja que quan marxen els infants vol dir que les famílies se’ls han emportat a entorns més amables i més assequibles. El termòmetre principal de l’anomenada gentrificació (paraulota horripilant, fruit ella mateixa de la gentrificació del llenguatge) és la fugida dels menors, de la mateixa manera que la multiplicació dels nens és prova de la vitalitat d’un barri. A Barcelona, a la mateixa velocitat que el jovent multiculti ha anat ocupant les platges i carrers propers, la canalla i els seus pares han anat desertant cap a la muntanya i més enllà, a la recerca de paradisos perduts.
Per què el turisme fa tanta nosa, quan en aparença és net, beneficiós i pacífic? Doncs perquè a la llarga no és cap d’aquestes coses. No és net perquè deixa residus diversos, des de la contaminació visual de la indumentària (mai no he entès per quins set sous hom es disfressa a l’hora de visitar un altre país), fins a la porqueria noctàmbula en forma d’ampolles trencades i orins a les cantonades. Passant per la que segurament és la pitjor de les pol·lucions, la sonora, la que s’escampa com una plaga des dels focus d’apartaments turístics, bars, sales de festes i la ruta del bacallà -o la ruta del lluç de torn que no ha après a beure. Molèsties provocades per tots aquells que, com deia el poeta, s’embarquen al seu poble com a passatgers i desembarquen a casa nostra com a paquets.
L’invent tampoc no és gaire beneficiós, si més no per als veïns que han d’aguantar les incomoditats citades i no en treuen res. Els que lloguen apartaments turístics (HUTs) no solen viure els problemes de l’indret, perquè el concepte mateix d’un HUT és el de xuclar diners dels hostes com si tinguessis un hotelet, però alerta, sense cap de les servituds de regentar un negoci d’hostaleria. Una estafa amb totes les de la llei, vaja, sovint guarnida d’autèntica experiència veïnal i col·laborativa. I quan hi ha problemes allà ningú no es fa responsable de res, i no es pot dormir ni es pot arreglar un desperfecte a l’escala ni res perquè l’estafa, per definició, és enemiga dels veïns i de la col·laboració entre residents.
I de pacífic cada dia en té menys, el turisme de masses. Genera enrenou, trenca la convivència i dispara els preus. Sotmet tot un veïnat a les guerres del mercat, fent apujar els lloguers, atès que un contracte mensual per a una família convencional mai no podrà igualar els ingressos de dotzenes de turistes que, per estripats que siguin, sumen més nits per persona. Tot i així, els exèrcits de la xancleta generen pocs salaris i molt mal pagats; cap dels nostres fills autòctons vol dedicar-se a netejar la porqueria que generen els bàrbars del nord. I especialment, desencadenen una invasió identitària on els locals (una altra paraulota que abans no existia) tenen totes les de perdre. És molt difícil sentir-te a casa quan marxen les famílies i les botigues de sempre i t’inunden de marques, franquícies i fast food típics del llogaret global, sempre tirant a massificat i anglosaxó.
El turisme és violent quan els únics que s’integren bé a l’entorn són els de fora. Que ho demanin als habitants de les costes de Catalunya, les Illes o el País Valencià. Quan el teu idioma deixa d’existir i et converteixes en l’anècdota o bé directament en un aborigen malcarat. Quan als teus carrers de sempre, començant per la molt estimada i barcelonina Rambla, ja no hi trobes cap amic ni conegut, perquè tots ells eviten aquest carrer -i algun dia també l’acabes evitant tu. Quan als supermercats venen un munt d’hummus i guacamole, però no trobes ni una botifarra. Quan aguantar al barri és una autèntica heroïcitat. És violent tot això quan sents que t’han robat la ciutat, la cultura i la personalitat. I si intentes frenar una colonització tan descarada i tan bèstia, encara resulta que l’intolerant ets tu.
Per tant, potser sí, potser el problema ens sembla més gros del que és, quan diuen que només el 12% de l’economia depèn del turisme. I quan hi ha molts indrets de Barcelona i de Catalunya que no pateixen d’aquest mal. Cert. També és veritat que només el 3% de l’economia se centra en la indústria militar, però això no li resta potencial destructiu. Alerta, doncs, i que no volem pels aires de tanta activitat concentrada i anecdòtica. Si tenim la impressió que “miris on miris, tot són guiris”, com alertaven els manifestants d’aquest cap de setmana passat, i si molts tenim aquesta impressió preocupant, el problema persisteix i no marxarà per art i gràcia de cap discurs tranquil·litzador.
