Benvolgut Oriol, darrerament has dit i has escrit coses sobre les quals voldria fer-te algunes consideracions. Abans, però, deixa’m dir-te que no només em sap molt de greu la captivitat que pateixes, sinó que són molts els articles que porto escrits denunciant la violació dels drets humans que suposa l’empresonament o l’exili que patiu tu i la resta de membres del govern de Catalunya, així com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per part de l’Estat espanyol. Fa esfereir que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat que té exiliats i presoners polítics per haver comès el crim de posar les urnes al servei de la ciutadania. Però no és un miratge. Aquest Estat violador dels drets humans existeix i es diu Estat espanyol, i les lleis amb què justifica el vostre empresonament o exili són totalitàries i contraries al dret internacional.
Dit això, o precisament per això, no em va agradar gens la humiliació vergonyosa que li vas fer a Marcela Topor, muller del president Puigdemont, el 18 de gener de 2019, quan us va visitar a la presó. Ella venia a veure-us, però tu no la vas voler rebre. Increïble! T’ho imagines a l’inrevés? Vull dir, t’imagines el president Puigdemont empresonat humiliant la teva dona? Jo no, i tu tampoc. Hi ha coses que van amb la mena de persona que s’és, saps? Tampoc no em van agradar les declaracions que vas fer intentant menysprear i desprestigiar el president Puigdemont i la resta d’exiliats en el sentit que allò que seria de valents és sotmetre’s al martirologi de la presó, i de covards, no voler sotmetre’s a la justícia franquista espanyola i exiliar-se en un Estat democràtic d’Europa. No ho deies així, és clar. Seria massa fort i et falta valor. Ho deies de manera més sibil·lina, menyspreant fins i tot Meritxell Serret, del teu partit, que també s’havia exiliat. No deu ser amb l’ajuda de Pedro Sánchez, per tal que el discurs del teu partit no grinyoli, que ella ha tornat de l’exili sense haver estat detinguda, oi que no? Quines coses que passen, tu. Queda Marta Rovira, és veritat. Però ella, per a Espanya, és una independentista bona, perquè marca distàncies amb el president Puigdemont i Waterloo, on hi ha els independentistes dolents. En altres paraules, no fa nosa. Com tampoc no la fa Anna Gabriel.
Junts i la CUP són, des del punt de vista espanyol (i també del de les veus mediàtiques d’ERC), els “radicals”, els “arrauxats”, els “eixelebrats”. Esquerra, ves per on, és el seny. Ho diuen fins i tot PP i Ciudadanos. A qui se li acut, defensar la unilateralitat tenint a l’altra banda un Estat que és el gran referent de la democràcia al món, un Estat que utilitza la paraula i no la porra amb la dissidència, un Estat que dialoga amb els dissidents en comptes d’exiliar-los, empresonar-los o perseguir-los, un Estat que no té cap inconvenient a amnistiar els represaliats pel Procés i a reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya. D’un Estat així, només poden venir coses bones i la unilateralitat seria un afront que no es mereix. Per això Esquerra Republicana, és el partit suposadament antagònic més ben valorat pel Gobierno de España, perquè, com a nou pujolisme, diu que la independència “ara no toca” i que el que toca és la famosa Taula de Diàleg que ha de marcar un retorn a la vella política autonomista de Peix al Cove, de la qual, no en tinguem cap dubte, en sortirà la llibertat de Catalunya. Només és qüestió de fer bondat, de ser submisos i de fer-nos fotos amb els poders fàctics espanyols com les que es fa Pere Aragonès. N’hi ha prou d’escoltar els elogis que surten de la boca de Pedro Sánchez, Carmen Calvo, Miquel Iceta, Salvador Illa, Teresa Cunillera o Eva Granados, carcellers tots ells amb 155 claus, així com de Foment i del Cercle d’Economia. Digue’m qui t’estima i et diré qui ets. Sembla mentida, tanta por que els feia ERC anys enrere i resulta que ara ha esdevingut el seu millor aliat per exigir-nos obediència, desactivar l’independentisme i omplir de joia i felicitat el cor dels catalans, en general, fent-los veure els immensos beneficis de l’autonomia, la dependència i la captivitat.
Ara fa nou anys, el 8 de novembre de 2012, just abans de les eleccions, en una entrevista que et va fer Mònica Terribas al diari Ara, tu, Oriol, deies: “Nosaltres estem convençuts que negociar amb l’Estat espanyol no té cap sentit, perquè l’Estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba i no és de fiar”. I afegies: “Ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre. […] Si ERC guanyés les eleccions per majoria absoluta el 25-N, proclamaríem la independència des del Parlament aquella mateixa setmana, perquè estem convençuts que no s’hi val a badar, que no podem perdre el temps, que tenim empreses que tanquen cada dia, que tenim autònoms que pleguen cada dia, que tenim botigues que demà no obriran i treballadors que es queden sense feina”. Tot això ho deies tu, Oriol. Tu.
A Mònica Terribas li contestaves això: “L’Estat espanyol no negociarà mai amb una part d’ell mateix. Mentre sigui una negociació entre un Estat i una Comunitat Autònoma no hi ha res a fer.” Aleshores, Mònica Terribas t’interpel·lava dient-te que, per tant, “hem d’actuar com si fóssim independents, desobediència sistemàtica”, i tu li responies: “És clar, hem d’actuar de tal manera que el que digui el Tribunal Constitucional no condicioni la voluntat dels ciutadans de Catalunya”. Paraules teves, Oriol. Paraules d’Oriol Junqueras.
No és l’únic que has dit en el mateix sentit, tanmateix. Déu n’hi do, saps? Deies sense embuts que Espanya ens roba. En un discurs que vas fer envoltat de públic, deies: «I quan estiguem a punt de la victòria, l’Estat ens comprarà. O almenys ho intentarà. Ens dirà: “Home, és un problema d’impostos, no? Mira, a partir d’ara, només us robarem la meitat del que us hem robat fins ara”. (Grans aplaudiments) […] “Hem de tenir clar que la independència no es demana, no es pacta, es proclama i es defensa!».
No cal que et digui que jo les compartia, aquestes paraules. Pensava que no te les creies, i que encara se les creien menys els qui remenen les cireres del teu partit, però el concepte sí que el compartia. Naturalment! Des d’aleshores han passat unes quantes coses, prou que sí. Fins i tot has anat a la presó sense haver fet res. Res de res. Bé, sí que vas fer coses. Per exemple veure’t amb Pedro Sánchez, d’amagat del president Puigdemont, l’any 2016. I el president Puigdemont es pregunta aleshores: “Què vol, en Junqueras? Ser el president d’una Catalunya autonòmica? O és que els fa por continuar amb l’enfrontament amb l’estat?”. Era per això que quan van anar mal dades no volies donar la cara en roda de premsa i que fins i tot Meritxell Borràs et va dir: “Oriol, sembla que t’amaguis!”?
Tot plegat enllaça molt bé amb el teu recent article del 7 de juny, “Mirant el futur”, un article que sembla talment dictat per Pedro Sánchez, no només pel que hi dius, sinó també perquè és la submisa genuflexió que t’ordena per obrir-te les reixes. En l’article dius: “La millor via és l’escocesa, la via del pacte i l’acord”. I rebles el clau afegint-hi: “Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir”. I encara més: “Seria una ingenuïtat creure que el diàleg polític amb l’Estat donarà fruits tangibles de forma immediata”. Magistral, Oriol. I com que n’hi ha per anys i generacions, del que es tracta és de remenar les engrunes d’aquesta autonomia tutelada que tenim amb la pastanaga de la tauleta de diàleg que, com diria Bram Stoker, travessarà oceans de temps.
Permet que et digui que la comparança amb Escòcia és tramposa, atès que Escòcia té el conflicte amb el Regne Unit, no pas amb l’Estat espanyol. Però és que, a més, resulta ridícul comparar l’Estat espanyol amb el Regne Unit des del punt de vista democràtic. Tan ridícul com comparar la Xina o Turquia amb Suïssa.
És ben significatiu, Oriol, que, tot i ser a la presó, fessis mans i mànigues per assistir a la presa de possessió de Pere Aragonès, i que, en canvi, t’amaguessis dies després de l’U d’Octubre en la primera reunió del govern de la República. El president Puigdemont, com explica el periodista Xevi Xirgo, estava astorat: “La reunió més important que hem de tenir, la primera reunió de la República que demanàvem tota l’estona, i el vicepresident no hi ve? I ni tan sols m’ho diu? Ha marxat sense dir-me res”. Tothom comentava la teva espantada, Oriol. Fins i tot Marta Rovira no sabia què dir ni quina cara posar. Tanta por, tenies? Em sembla que en aquell moment no vas mesurar prou el que en diria la història, d’aquella espantada. Al capdavall, tampoc no et va servir de res; Espanya et va empresonar igualment.
Com t’he dit al començament, em sembla abominable el que t’han fet a tu i a la resta de presoners. Hi havia (i n’hi ha) ganes de fer mal, de destruir les vostres famílies i d’humiliar-nos a tots, i només puc desitjar la vostra llibertat. Vull que siguis un home lliure militis en el partit que militis i que lliurement puguis escriure o fer les declaracions que vulguis encara que jo en discrepi. Què és la vida, sense discrepància? I què en seria de l’art en totes les seves manifestacions? No és estrany que els poders totalitaris en siguin enemics. Per això empresonen la dissidència, per reeducar-la i, com si fossin malalts mentals, fer tornar els dissidents a la ‘normalitat’.
Tot i això, hi ha presoners polítics per als quals la presó de l’Estat carceller no només no afebleix les seves conviccions, sinó que les enforteix encara més. N’hi ha d’altres, en canvi, que, havent assimilat amb excel·lència la reeducació, s’enamoren del carceller, en canten les bondats i, d’aleshores ençà, es dediquen a predicar la bona nova entre els seus. D’això, la psicologia en diu la síndrome d’Estocolm. Jo vaig tenir una relació amb una noia d’aquell país del nord. Estocolm és una ciutat preciosa que et recomano, plena de gent educada i amable, i molt acollidora.
121 
50 
