Se’ns diu que és molt més pragmàtic donar estabilitat al govern de Pedro Sánchez que no pas propiciar l’auge de l’extrema dreta, fins i tot encara que no es compleixin les quotes de català a Netflix ni s’aconsegueixi blindar el català a l’escola. El progressiu retorn a l’enyorança de Jordi Pujol no ve de trobar a faltar l’època on l’independentisme quedava silenciat o autoreprimit, sinó de trobar a faltar resultats contundents i tangibles. I tot i així és impossible tornar-hi, primer perquè Jordi Pujol era un polític hàbil i de passes segures, en segon lloc perquè després de la sentència de l’Estatut ja no queda cap il·lusió per la idea d’incrementar una autonomia tan impotent, però en tercer lloc perquè ningú a Espanya vol cedir ni un pam més de competències.
No hi haurà més Majestics ni cap pacte federal, ni evidentment cap referèndum ni d’autodeterminació ni sobre la monarquia ni sobre el pessebre de la plaça Sant Jaume. No queda res, cap marge per al pragmatisme ni per a la gestió del mentrestant. I, tot i així, l’absència de cap pla sòlid alternatiu (que coneguem) permet perpetuar aquesta posició fins a la fi dels temps. No seria un mal pla, guanyar temps fins i tot a canvi de resultats zero, si no fos que Catalunya perd temps a cada segon que passa. Perquè hi ha una realitat que convé dir pel seu nom i que és incòmoda d’escriure: ser català no és una idea pragmàtica.
Parlar català ho té tot excepte ser una idea eficaç, o eficient, o útil: si el continuem parlant té molt més a veure amb la inèrcia ancestral (i amb el fet de ser una nació malgrat nosaltres) que no pas amb els resultats, el balanç de beneficis i pèrdues, el pragmatisme. El problema del catalanisme o del nacionalisme o de l’independentisme, tots tres alhora, és que si no avança cap a resultats tangibles el temps s’anirà menjant la identitat. Parlar català pot ser bonic i fins i tot inevitable, però davant d’un nouvingut o d’un adolescent que obeeixi a raons purament pragmàtiques parlar català no és ni de bon tros l’opció amb més possibilitats. Per tantes raons que ja coneixem, cinema, jutjats, televisió, xarxes, volum de parlants, etcètera.
Si el nostre criteri d’actuació ha de ser només el dels resultats i el del pragmatisme, el temps (el “mentrestant”) ens va claríssimament en contra. Ser català no és pràctic, no és jugar a cap cavall guanyador, i parlar català no és agafar-se a l’opció més forta ni a Catalunya ni en un estat independent com Andorra. Ser català, si ho avaluem en termes purament pragmàtics, és de loser. Una altra cosa és que tinguem unes insubornables ganes de continuar existint, com deia Vicens Vives, o que com deia Gaudí primer sigui l’amor i després la tècnica, o que com deia Chuchill en plena guerra si no lluitem per una cultura no sé per què dimonis lluitem. En efecte, no som com som per cap raó pragmàtica o eficient sinó per amor. I tot i així, o bé en la gestió del mentrestant hi ha avenços tangibles o bé la idea de cultura perdedora, minvant, innecessària, anirà guanyant terreny a cada hora.
El català està perdent la seva guerra particular i no ho fa contra Franco, sinó contra el sistema autonòmic i contra una Constitució que representa que li donava eines. Quin és el problema? Primer, evidentment, que ningú a la resta de l’Estat no ens ajuda: ni el PSOE ni Ximo Puig no tenen cap interès en allò que li passi al nostre sistema d’immersió, ni els sap greu haver pres el pèl a ERC sobre Netflix. I el segon problema és que la llengua, la identitat i fins i tot l’autogovern són conceptes massa fràgils com per deixar-los a mercè d’un mentrestant de resultats mediocres.
Si Pujol no va saber o no va poder passar-se a l’independentisme durant la seva presidència va ser perquè va confiar massa en una fórmula de la Coca-cola que permetia un mentrestant amb certs resultats: Mossos d’Esquadra, respecte per la immersió, més finançament, gestió d’infraestructures bàsiques com els ports, etcètera. I si Maragall no va poder vèncer aquesta dinàmica sense una proposta de reforma de l’Estatut i un pacte nacional amb ERC, és perquè aquesta era l’única manera d’obtenir salts en els resultats d’una autonomia que en el “mentrestant” ja no donava gaire més de si. I si d’aquí es va passar a la gran mobilització independentista que propicià l’eclosió convergent i la celebració de l’1-O, és perquè tothom va veure que qualsevol resultat tangible ja no passava per gestionar cap mentrestant sinó per construir el demà mateix.
Si avui les mobilitzacions per salvar la immersió són escasses és, no en tinc cap dubte, perquè es veu inútil protestar sense una perspectiva de canvi. L’acció només pot arribar a la noció de rebequeria. En canvi, si vam fer vistoses cadenes humanes i ves baixes, va ser perquè notàvem que empenyíem en una direcció que podia dur-nos a alguna banda. Això és el que ha canviat en quatre anys: que, convertits en un estat vegetal amb les constants vitals estables, creiem que aquest estat de coma és una gestió del mentrestant. I no: és una accelerada aproximació al punt final.
Mentrestant, què podem fer? Doncs una bona gestió del mentrestant seria el recanvi de lideratges. Això no depèn de Madrid ni dels pactes d’estabilitat ni de cap sistema de finançament o de repartiment competencial. Passar pàgina no s’hi val si no és amb cares noves, sang nova i idees noves, que puguin tenir algun sentit del risc i de la creativitat i que, sobretot, es dediquin a solidificar cada passa i no a fossilitzar aquesta llarga estada a la UCI. Descomprimim la nostra sanitat pública d’ànimes en pena, d’ocupadors de llits estàtics i de malalts d’impotència crònica. Això val tant per als de la línia pragmàtica com per als de la línia confrontativa: no som aquí per als resultats, però sense resultats esdevindrem un moviment marginal. I si l’únic resultat possible eren els indults, la legislatura està acabada. Seria bo que se n’adonessin, més que res perquè ens estan col·lapsant els llimbs.
