Aqueta setmana hi ha hagut diverses notícies que juntes s’entenen millor. I cap d’elles no és bona. El govern del PSOE s’ha tornat a rifar els seus socis d’investidura, que per variar els varen votar els pressupostos a canvi de res. Mentrestant, la Fiscalia (“de quien depende?”) demanava 20 mesos d’inhabilitació i 30 mil euros de multa per a la Mesa independentista de la passada legislatura. També mentrestant, les últimes dades de l’estudi de l’ICPS han detectat que l’independentisme està sota mínims de força demoscòpica.
ERC va pactar amb el PSOE un 6% de quota a repartir entre el català, el basc i el gallec (que no un 6% de català). A canvi, va votar els pressupostos del govern espanyol. Quan la tramitació ja està tan avançada que el vot d’ERC ja no els pot aturar, el PSOE presenta el text de les quotes lingüístiques i sabem que no afecta pràcticament a ningú. No són d’obligat compliment per als grans operadors (Netflix, HBO, etc) i els petits no hauran d’afegir ni un contingut en català perquè la quota és tan irrisòria que ja hi arriben.
O estan atrapats en uns pactes que representen donar suport al PSOE faci el que faci, o amb aquesta dinàmica de fer por a la gent d’un govern més de dretes s’han acabat convencent que cal aguantar la farsa de govern “més progressista de la història” encara que sigui l’últim que facin en política. Perquè costa de creure, sincerament, que algú pugui negociar pitjor si realment hi ha hagut un pacte amb contrapartides reals, més enllà de propaganda.
La pena que la Fiscalia de PSOE+Comuns demana per a la Mesa de la passada legislatura és exactament la mateixa que varen demanar per a l’anterior. És a dir, la mateixa que als membres de la Mesa que varen tramitar les lleis del referèndum i la declaració d’independència (excepció feta de la presidenta Forcadell). La Fiscalia de PSOE+Comuns ho considera igual de greu que tramitar una proposta de resolució calcada d’una que varen presentar (oh sorpresa!) els Comuns.
Ara que es parla tant de com de sectaris i parcials són els nous magistrats del Constitucional, que ningú no oblidi que aquesta causa comença amb una denúncia del PSOE en campanya electoral. I que tots i cadascun dels magistrats d’aleshores (els més progres i els més fatxes) has subscrit la censura del Parlament i la querella contra la Mesa. L’esquerra judicial també avala la repressió a la cúpula del sistema. Des del primer dia.
El mentrestant és, doncs, cove sense peix i repressió com amb el PP. De què serveix donar suport al govern espanyol? De què serveix la taula de diàleg, que per cert va camí d’estar hivernada el mateix temps entre la segona i la tercera reunió que enter la primera i la segona? Ni avenços cap a l’autodeterminació, ni restabliment de l’autonomia prèvia al 155, ni treva en la repressió. Res, nada, niente.
Però no passa res, diran, perquè del que es tracta és que aquells que encara no són independentistes vegin que no hi ha res a fer amb Espanya i pugin al carro. Precisament d’això anava l’estratègia d’eixamplar la base, no? Passi el que passi, és un win-win i alguns som tan rucs que no ho sabem veure. És el súmmum de les jugades mestres!
Només hi ha un petit problema, i és que la base no fa més que reduir-se segons les dades que acabam de conèixer. La famosa base és cada vegada més petita. O si voleu, la via és cada vegada més estreta. Culpa dels unilateralistes i eixalabrats que volen tornar a “enfilar-se a la parra” abans d’hora, diuen. Culpa també dels que varen arriscar per fer possible l’1O i ara exigeixen que es compleixi el que la gent va votar. Culpa dels malhumorats que fan que l’independentisme ja no caigui bé, fins i tot.
Però les dades són tossudes. Sí, l’independentisme passa moments de depressió demoscòpica. El suport a la independència baixa a mesura que els propis independentistes es van desanimant. El contrari del que va passar quan l’optimisme arrossegava nous independentistes a cabassos. Però els que baixen del tren estan clarament identificats. Són bàsicament votats i exvotants d’ERC. Prou de culpar als altres, que qui ha canviat d’estratègia d’ença que vàrem assolir els màxims històrics de suport i mobilització tots sabem qui és.
“Mentrestant” és una paraula adequada per a definir el període en què no treballes per un objectiu sinó que et dediques al qui dia passa any empeny. Mentrestant és sens dubte màrqueting per vendre el canvi de prioritats. La “gestió del mentrestant” és, en definitiva, el reconeixement que ara manteix no estan per la feina. Estan esperant temps millors que, malauradament, amb l’estratègia actual no arribaran mai.
Prou de mentrestant. En política no et defineix allò que aconsegueixes. Et defineixen les idees i la feina que fas per assolir-les. Si no treballes per un objectiu, aquest objectiu no et defineix. En política ets allò pel que lluites, fins i tot si només ho fas per mantenir la cadira.
