Aquests darrers dies, l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood ha fet pública la seva decisió d’imposar un càstig exemplar a l’actor Will Smith pel seu comportament en el decurs de la gal·la de lliurament dels Oscars d’enguany. En el seu comunicat, l’Acadèmia diu: “La Junta ha decidit que, per un període de deu anys a partir del 8 de abril de 2022, no es permetrà que el senyor Will Smith assisteixi a cap esdeveniment o programa de l’entitat, en persona o virtualment, incloent-hi, entre d’altres, els Premis de l’Acadèmia”. I afegeix: “Volem expressar el nostre profund agraïment al senyor Chris Rock per mantenir la serenor en una circumstància tan extraordinària”.
La gal·la dels Oscars ha estat durant molts anys un dels espectacles televisius de més audiència del planeta, arribant, el 1998, a superar els cinquanta-cinc milions d’espectadors. Darrerament, però, han perdut pistonada i les xifres no s’enfilen gaire més amunt dels quinze o setze milions. Tot i això, és obvi que la seva repercussió és immensa; n’hi ha prou de mirar-ne el ressò en tots els mitjans de comunicació internacionals, raó per la qual, només l’endemà de l’agressió de Will Smith a Chris Rock, el vídeo amb l’escena ja havia estat vist per seixanta-sis milions de persones. Imaginem el sidral si un dels dos fos blanc. Un negre agredint un blanc, un blanc agredint un negre…
L’actriu Jada Pinkett Smith, muller de Will Smith, pateix d’alopècia i, com que s’ha tallat els cabells al zero, el presentador Chris Rock ho va aprofitar per fer una gracieta dient-li: “Jada, t’estimo. Estic desitjant veure’t a “La tinent O’Neil 2”, en al·lusió al cap rapat que lluïa Demi Moore a la pel·lícula “La tinent O’Neil”, l’any 1997. El comentari, certament, va ser força desafortunat, atès que la senyora Pinkett Smith no pateix d’alopècia per gust. Altrament, el comentari hauria estat perfectament vàlid tenint en compte que aquesta mena de brometes i frases innòcues de doble sentit formen part de l’entreteniment des de l’època de Bob Hope, presentador dels Oscars en dinou ocasions. La majoria dels acudits són al guió –estem parlant d’una gal·la que no deixa res a l’atzar, res de res, fins i tot que no es vegi cap butaca buida–, però sempre hi ha alguna cosa que el presentador afegeix a darrera hora, com va fer Chris Rock. Era la tercera vegada que Rock presentava la cerimònia. En la segona, va definir els Oscars com els ‘White People’s Choice Awards’.
Normalment, aquests jocs de paraules són plasenteries moderades que intercanvien els professionals entre ells i que de vegades, si no s’és molt cinèfil, no s’acaben d’entendre. Sí que es va entendre, l’any 2000, el comentari de Billy Crystal sobre l’anglès de Pedro Almodóvar, quan va dir que Roberto Benigni, al seu costat, semblava un professor d’anglès. És la seva festa. La festa de la meca del cinema, que Europa tant critica i que mai no deixa d’imitar. Una festa els premis de la qual poden canviar, i sovint canvien, la vida de molts professionals. La mateixa Jada Pinkett Smith, en comptes de molestar-se, hauria rigut l’al·lusió del presentador al seu look si aquest hagués estat un simple caprici o motivat per un paper en un film en fase de rodatge. Però la causa és l’alopècia, i el fet que sigui força menys freqüent en les dones va fer que se sentís ofesa pel comentari. I així ho va expressar amb la cara que va posar en sentir-lo. Tot podia haver acabat aquí: el presentador diu una inconveniència, l’al·ludit expressa educadament el seu rebuig, les càmeres ho capten i el públic treu les seves conclusions. Res més. Però hi havia un mascle alfa a la sala, i un mascle alfa necessita públic per escenificar davant dels altres i de si mateix fins a quin punt ho és.
Aquest mascle era Will Smith, marit de la senyora al·ludida que, inicialment, com molta altra gent, va riure l’acudit de Chris Rock. Sí, el va riure. Li va fer gràcia. Va ser només quan es va adonar que la seva dona no compartia el riure que va canviar d’actitud: es va aixecar, perquè és tot un mascle, va avançar amb pas ferm fins a l’escenari i va clavar una galeta al presentador: de mascle a mascle. Podria haver esperat a fer-li un retret després de la cerimònia, d’actor a actor. Però no. Això només ho faria un marieta. Un mascle s’aixeca i sentint-se representant de tots els mascles posseïdors d’una femella, s’atansa a l’altre mascle i amb els cinc dits de la mà dreta marca territori a la cara del mascle insolent. Un gos hauria alçat la pota, Smith va alçar la mà. I, ves per on, això sí que va fer gràcia a la senyora Pinkett Smith. El comentari del presentador, no. Però l’agressió física del seu marit, sí. Hi ha un vídeo en què es veu com l’actriu ho troba divertit i riu. I té motius. Molts: en pocs segons, Will Smith ha fet saber al món que ella està casada amb un mascle com Déu mana. És una dona protegida. Quin sentiment de desprotecció que deuen sentir ara mateix totes les dones casades amb un home que no reuneixi les virtuts virils de Will Smith.
És cert que Will Smith es va excusar després. Però ho va fer de cara a l’amfitriona de l’acte, l’Acadèmia; en cap moment va demanar perdó directament a Chris Rock per haver-lo agredit. Smith, com a mascle, havia fet el que el món esperava d’ell i la seva única preocupació era que l’Acadèmia s’ho pogués prendre molt malament i li toqués el crostó. A posteriori hem sabut que la serenor amb què es va comportar Chris Rock no seria indestriable d’un trastorn neurològic que pateix i que li impedeix comprendre i processar amb precisió el llenguatge no verbal. Comprèn les paraules, però no les emocions ni l’expressió corporal dels altres. De fet, la reacció de Chris Rock va ser tan elegant i civilitzada que el públic va interpretar que aquella escena havia estat assajada i formava part de l’espectacle. Rock sí que va entendre, en canvi, la frase que tot seguit va repetir dos cops Will Smith assegut de nou: “Treu el nom de la meva muller de la teva puta boca!”
Mai no m’han agradat els presentadors o xoumans que ridiculitzen una persona del públic per fer les seves gracietes. Veure-ho, m’ofèn com a espectador perquè no em sembla ètic i perquè demostra, a més, migradesa intel·lectual. Trobo que fer riure la gent a costa d’algú psicològicament minvat pel factor sorpresa és una acció denigrant. El gracioset de torn hauria de saber que si hi ha algú que li ha de merèixer un respecte absolut és el públic, que ha pagat una entrada i que, pagant-la, li posa el plat a taula a canvi que s’espremi el magí. Sí, ja sé que la senyora Jada Pinkett Smith no havia pagat entrada i que hi anava convidada. Però, i què? Això donava dret al mestre de cerimònies de la gal·la a riure’s d’ella i a fer-se el graciós a costa seva? Home, no fotem! Hi ha límits. Quan dic ‘límits’ no ho faig en el sentit que ho fa la gent de dretes, sempre disposada a posar límits a tot, sinó en el sentit ètic que ha d’acompanyar tot artista que es preï de ser-ho. La llibertat de moviments de què gaudeix un mestre de cerimònies dalt d’un escenari és un bon lloc per veure quina és la seva actitud davant la vida i quins són els seus límits ètics. Això no treu, com he dit abans, que es puguin llançar dards enverinats moderats entre companys com a part del xou, però recórrer a malalties o qüestions íntimes d’un espectador en benefici propi, com va fer Chris Rock, ho trobo reprovable.
Res d’això no justifica, tanmateix, la desproporcionada i inadmissible reacció de Will Smith. Una cosa no treu l’altra. Potser algun dia Will Smith s’adoni que la seva muller és la seva companya, no pas la seva possessió, i que el fet de ser dona no la incapacita per defensar-se per si sola i mostrar el seu rebuig de la manera que jutgi pertinent sense necessitat que cap mascle li tregui les castanyes del foc. I si tanta necessitat té Will Smith de demostrar-li que se l’estima, el més adient és que comenci per entendre que ser dona no la fa ni menys adulta ni menys capaç de fer-se respectar per si mateixa.
9 
2 
