La síndrome de la judicialització dels actes electorals –i de la política en general– s’estén: com va passar a Catalunya amb la data, controvertida, del 14 de febrer, Madrid ara es prepara per votar el 4 de maig … o no. Serà segons el que decideixin els tribunals en funció que acceptin, o no, que les mocions de censura contra el PP, presentades pels socialistes i pel partit d’Iñigo Errejón, paralitzen (o no) la decisió de la presidenta popular Díaz Ayuso de dissoldre l’Assemblea i anticipar les eleccions autonòmiques.
La, al meu parer, nefasta judicialització de la vida política, que ha portat a bloquejar candidatures a president de la Generalitat i a imposar a Catalunya una data electoral que inicialment la mateixa Generalitat rebutjava per motius de seguretat sanitària, es repeteix ara a Madrid. Una enorme controvèrsia jurídica s’acosta sobre si les eleccions decretades per Isabel Díaz Ayuso podrien celebrar-se malgrat que Més Madrid i el PSOE van presentar sengles mocions de censura contra Ayuso immediatament després que aquesta anunciés, dimecres, la dissolució de la cambra legislativa.
Tot indica que les eleccions, amb pandèmia o sense pandèmia, amb o sense mocions de censura, acabaran celebrant-se en la data convocada perquè no hi ha fonament jurídic suficient en contra, tot i que l’afany per imposar la voluntat de les togues per sobre dels criteris dels polítics és massa fort com per no preveure interminables disquisicions de picaplets que solen conduir a poc o empitjorar les coses, com tantes vegades s’ha comprovat en el cas català. I no seran aquestes madrilenyes unes eleccions qualsevol: tota la recomposició del que es diu ‘centredreta’, encara que en el cas de Vox de centre tingui poc, depèn d’aquest afer.
És més: si prossegueix l’acostament de Ciutadans el PSOE, la cosa podria tenir també repercussió en la pròpia coalició que forma el govern central, una coalició on les relacions entre els ministres socialistes i independents i els de Unides Podem es tornen més agres cada dia. Sens dubte, Pablo Iglesias no veurà amb bons ulls qualsevol aproximació de la formació centrista al govern d’esquerra en el qual ell és vicepresident, ni tampoc seria molt del gust, aquest pas, és de suposar, d’Esquerra Republicana ni de Bildu, que integren un acord especial, no escrit ni especificat, amb els ‘morats’.
Ningú creu en els cercles polítics madrilenys en una ruptura en l’actual composició de l’executiu central, però sí que es considera bastant probable un empitjorament del clima intern en el consell de ministres, especialment si Ciutadans actués en una línia de acollir-se a l’empara del PSOE per no desaparèixer del mapa polític i el PSOE ho acceptés. Algunes fonts a Podem, on s’aprecia en aquestes hores un notable desconcert derivat que ‘ningú ens ha consultat res del que passarà’, asseguren que qualsevol ‘entesa’ entre el PSOE i Ciutadans acabaria, de passada i entre altres coses, amb la ja pansida taula de diàleg entre el govern central i la Generalitat, suposant que aquesta taula s’hagi de reprendre una vegada que s’hagi format el nou Govern.
De moment, la política del país sencer sembla absorta amb l’enorme moguda originada amb la presentació de la moció de censura a Múrcia, on Ciutadans va abandonar al seu fins ara soci el PP per aliar-se amb el PSOE, i que va derivar en el trencament per part d’Ayuso del seu acord de govern amb Ciutadans a Madrid i en la ulterior convocatòria de les eleccions autonòmiques. Veurem el que passa a Castella i Lleó i a Andalusia, on la formació ‘taronja’ assegura que manté la seva fidelitat al Partit Popular.
De moment, res més que aquest ‘culebron’ sembla interessar als cenacles i tertúlies de Madrid, on fins i tot polítics de primera fila dels partits majoritaris es mostren desinteressats de la marxa de qüestions de la importància i transcendència de la formació, aquest divendres, de la Mesa de Parlament a Catalunya.
Tot indica que estem en vigílies d’una important commoció en el sistema de partits, una commoció que, sens dubte, s’aguditzarà en conèixer-se els resultats de les eleccions a Madrid, on les enquestes preveuen una innegable pujada d’Ayuso i de Vox, un estancament de socialistes i Podem i un enfonsament de Ciutadans i Més Madrid. La política madrilenya, que ja ha registrat tota mena de commocions en els últims vint anys, segueix sent absurda, creixentment inestable. “Com a Catalunya”, em va dir fa unes hores un dirigent de Ciutadans. No, li vaig dir: molt pitjor que a Catalunya, que suposo que ja és dir. La veritat és que una mena de terratrèmol està fent tremolar les estructures polítiques més importants de l’Estat precisament quan tots els esforços haurien d’estar centrats a vèncer d’una vegada la pandèmia. Que és, per cert, el que a tots, sembla que exclosos alguns polítics, ens interessa.
5 
