Entre la sessió de control, la compareixença extraordinària del conseller de la Presidència, Albert Dalmau –en substitució del president per raons mèdiques–, i les interpel·lacions de la tarda, el ple d’aquest dimecres al Parlament ha estat gairebé un monogràfic sobre Rodalies. De la mateixa manera que centenars de milers de ciutadans fa una setmana que viuen en el bucle de la crisi ferroviària que va esclatar amb el descarrilament mortal de Gelida. Són els mateixos centenars de milers d’usuaris que ja venen castigats de sèrie pel mal funcionament sistemàtic de la xarxa des de fa anys i panys.
Evidentment, d’aquest ple no se n’esperava cap mesura concreta –no s’hi votava res–, però havia de servir per fer-se una idea del mapa polític que deixa el caos. I la conclusió és que els mateixos governants incapaços de gestionar l’episodi i que s’han mostrat dèbils com a representants dels catalans davant el govern espanyol asseguren que són l’única solució possible. Aposten per “l’exigència en lloc de l’enuig” i asseguren que no són “tebis” amb la Moncloa encara que hi manin els seus –”faríem el mateix amb un govern del PP”–, sinó que opten pels acords amb Madrid per poder “avançar”, perquè “hi ha més valentia en els acords que en el bloqueig”.
Tots els esforços del govern de Salvador Illa es concentren a difuminar la responsabilitat del PSOE en les “dècades de desinversió” que han portat a l’actual estat decrèpit de la infraestructura d’Adif i els trens de Renfe a Catalunya i a retenir el control dels mecanismes per actuar sobre aquesta situació. “No hi ha un altre camí”, només es pot mirar de pactar amb el govern espanyol, diu Dalmau. I afegeix: “Podem prometre el que és impossible, però així Catalunya no avançarà i es generarà frustració”. Aquest advertiment s’adreça, òbviament, a l’independentisme. Però mentre el conseller de la Presidència defensa al Parlament que l’únic camí és més Espanya, al carrer fa furor la campanya Fora Renfe de Catalunya, llançada pel partit independentista Alhora. Proposen trencar amb la companyia estatal i renunciar al traspàs incomplet que tot just arrenca a través d’una empresa mixta amb majoria de Renfe Viajeros. I apunten a la liberalització de les xarxes de rodalia de la UE prevista per al 2028, moment en què la Generalitat, que ja és titular del servei –no de la infraestructura–, almenys podrà triar l’empresa que ha de gestionar-lo. Junts també treballa amb aquesta idea i ja ha llançat al Parlament la petició d’aturar el traspàs i el mateix eslògan: “Volem Renfe fora de Catalunya”.
El que proposa Dalmau és mantenir-se dins de les regles del joc d’Espanya. I, al marge de qüestions ideològiques, ja s’ha vist el resultat que això dona. Que el PSC i el PSOE s’hagin espantat per la crisi d’aquests dies no garantia cap canvi. Això ja va passar el 2007, després de la manifestació multitudinària de l’u de desembre d’aquell any, i el traspàs que en va sortir era buit de contingut. El que oblida el conseller Dalmau és que els catalans tenen molta més frustració acumulada amb Espanya que amb l’independentisme.
La batalla pels trens no portarà Catalunya a la independència, però sí que té capacitat per tornar a mobilitzar l’independentisme. Sempre que l’independentisme sàpiga gestionar la resposta a aquesta crisi millor del que ho està fent el PSC, que no cal córrer gaire.
