De totes les coses que es poden criticar de l’estratègia provinciana i perdedora que ha adoptat Esquerra Republicana des del 2017, la més grossa, la pitjor, és la manera com el partit s’ha dedicat a salvar-li el cul a Junts. Junqueras, amb les seves aspiracions megalòmanes de convertir-se en l’hereu de Pujol i de fer d’ERC el pal de paller de país, no només ha convertit el seu partit en un agent espanyolitzador sinó que ha contribuït a la ridícula heroïficació de Carles Puigdemont. Només que els republicans haguessin aguantat mínimament el tipus, els convergents no haurien tingut espai per enredar els catalans amb unes trampes tan barates. Només que haguessin mantingut un discurs mínimament nacional, les tietes com Lluís Llach no s’haurien llençat als braços del llop i els josepcostes i els partals de torn no haurien pogut fer veure que ells no tenen res a veure amb el règim de Vichy ni amb l’estafa processista perquè clar, ells es fiquen amb Esquerra.
El discurs desnacionalitzat i acomplexat que ha gastat Esquerra durant els últims anys ha facilitat l’encimbellament de Puigdemont, una persona mediocre, covard i no gaire intel·ligent, un home que en qualsevol altre país no hauria passat de buròcrata de taulell, un titafreda que, a sobre, ha incomplert una vegada i una altra tots els compromisos que ha contret amb els catalans. Les renúncies nacionals estridentment obscenes d’ERC han convertit Junqueras i els republicans en l’ase dels cops de l’independentisme i, de retruc, han deixat via lliure als més dolents de la pel·lícula per fer-se els herois i per espolsar-se la culpa de tot, des de la investidura frustrada del Puigdemont el 2018 fins a la caiguda del bipartit el 2022.
Amb tot, Junqueras, que ho tenia tot a favor per poder carregar-se el negoci dels convergents que tapona la independència de Catalunya, ho ha acabat fent tot al revés. Jo encara no ho entenc. No sé si ha estat la seva vanitat desbocada, el que l’ha acabat traint, o si la presó l’ha deixat completament tocat de l’ala. En qualsevol cas, quan la nit del 12-M vaig sentir a Pere Aragonès dir que Esquerra passaria a l’oposició, quan va dir que ara els tocava al PSC i a Junts gestionar la nova etapa, em vaig trobar aplaudint dempeus davant l’ordinador. “Per fi! -vaig pensar-, per fi els passen la patata calenta als convergents!”. Però és clar, en aquest país les paraules dels polítics ja no valen ni un duro i, només un mes després d’aquelles declaracions esperançadores, ara ja estem veient com els líders republicans volen negociar una investidura amb Illa. Quina mandra, tu.
Ara mateix, l’única via per accelerar la caiguda de Vichy són els militants d’Esquerra, que sembla que seran consultats sobre el possible pacte d’investidura. Si els militants republicans aposten per donar suport a Illa, ERC tornarà a fer-li la feina bruta als convergents, que tornaran a fer servir les renúncies dels seus adversaris polítics per tapar les seves pròpies renúncies, que són igual de bèsties però molt més tramposes. La propaganda madiniana que haurem d’aguantar si ERC fa govern amb el PSC, serà insuportable. Si, per contra, els militants d’Esquerra decideixen evitar que el seu partit participi de qualsevol pacte amb els nostres repressors, posaran a Junts entre l’espasa i la paret i acabaran de cop amb tota la comèdia Puigdemontista de pel·lícula de Marvel.
